Amb això que ens diguessin que, potser, si la cosa no s’atura, la intel·ligència artificial podria acabar amb la humanitat abans no acabi la dècada, se’n parla i se n’escriu per tot arreu. De fet, si ho recordeu, jo mateixa el passat 2 de maig publicava en aquest diari les meves impressions i la meva experiència docent des que els nois i les noies fan servir la IA per a fer una carrera universitària.
Doncs bé… reprenc el fil d’algunes d’aquelles reflexions des de la contundència, això sí, d’aquests dos o tres mesos més d’experiència des que vaig escriure allò: sí, perquè si alguna cosa passa amb la intel·ligència artificial, certament, són la rapidesa i la velocitat. Tanta rapidesa i velocitat passen amb la IA, que fa ben poquet moltíssima gent parlava i escrivia les seves bondats, i ara -potser perquè ens han dit que podem morir- bona part de la gent ha passat a matissar i fins i tot a qüestionar la seva rellevància.
Vagi per endavant que, en principi, si normalment miro de fer la salsa amb tomàquets naturals, intento menjar verdura de temporada, trobar peix que no arribi congelat de l’altra punta del món, no menjo processats i no compro per internet, la intel·ligència artificial no seria precisament la meva eina. Just per això: perquè és artificial. Ara bé, malgrat la incomoditat que em generen les incoherències, ara diré allò que tothom diu: que, potser sí, que el que permet la IA és tenir a l’abast molta informació, i fins i tot processar-la amb molta rapidesa.
Dit això, potser podríem tornar al nom: de debò que és “artificial”, i que és “intel·ligència”, això de què s’està parlant tant darrerament?
Que l’anomenada IA és un munt de dades proveïdes per l’ésser humà, és una evidència, i que si això és així totes aquestes dades poden ser errades, falses, esbiaixades, benintencionades, malintencionades o perverses, hauria de ser també evident. Així, doncs, d’artificial, res: tot ben humà.
Que les dades no són, ni de bon tros, sinònim ni de saber, ni de coneixement, també ho sabem, en el fons, malgrat en el món mercantil en què vivim sembli que transferir i transaccionar amb dades vulgui dir tenir poder i, per tant, es doni per descomptat que qui té poder, és intel·ligent. Però, de debò, que totes aquestes són coses diferents, malgrat que en poc temps s’hagin normalitzat com a iguals o ben semblants.
El fet és que, encara que acceptéssim que tenir moltes dades, amb molta rapidesa, i poder-les processar de mil maneres diferents fos intel·ligència, i encara que totes aquestes dades fossin reals i benintencionades… ¿En tindríem prou, de vida, per a conèixer-les totes, aprendre’n, i, sobretot, fer-ne alguna cosa de major profit humà? Només cal mirar-nos com anem al metro, a les feines, pels carrers, i quan ens relacionem: si de cop i volta, ara, desaparegués la IA i totes les eines en què s’ha colat aquesta manera d’intel·ligència d’ara, no sabríem què fer-ne, de tant de silenci i de tants rostres que ens hauríem de mirar i de tantes veus que ens hauríem d’escoltar, de tantes paraules que ens hauríem de llegir, i de tantes carícies que ens hauríem de fer. Tindríem, això sí, tot el temps del món.
