Avui hem sabut que la mesa del Parlament conformada per Roger Torrent, aleshores president del Parlament, Josep Costa, aleshores vicepresident, i els exsecretaris Ariadna Delgado i Eusebi Campdepadrós, han estat absolts de les acusacions de desobediència que sostenien la fiscalia i l’acusació popular (VOX), per haver tramitat dues propostes de resolució, de reprovació de la monarquia espanyola i de suport al dret d’autodeterminació.
Com era d’esperar, a Esquerra ho han celebrat com “una gran notícia per la llibertat d’expressió i el dret d’iniciativa dels diputats”, com ha dit a Twitter Torrent, i com també era d’esperar, Costa ha continuat amb la seva campanya de màrqueting per revestir la seva lluita d’una utilitat per a l’autodeterminació de Catalunya que en realitat no té, afirmant que continuarà lluitant perquè “es reconegui la inviolabilitat del Parlament”.
Ambdues reaccions són cares de la mateixa moneda: material discursiu electoral que no té res a veure amb assolir la independència. En el cas d’Esquerra, ja fa temps que ho diuen clarament a qui tingui un mínim interès per entendre: un tribunal espanyol com el TSJC fallant que no tenien cap intenció de desobeir és una victòria per a assolir un millor encaix dins d’Espanya que els permet continuar al capdavant de la masoveria de la colònia (fins que el PSC, que sempre ha tingut l’exclusiva del reformisme espanyol des de Catalunya a canvi de l’espanyolització, els passi la mà per la cara).
En el cas de Junts, però, és més pervers, perquè, amb l’ajut d’Esquerra, que fa de poli dolent, fingeixen que aquesta estratègia judicial (la de Costa, la de Puigdemont, etc.) té més a veure amb la independència que la genuflexió dels republicans davant de l’Estat, quan en realitat porta exactament al mateix lloc: a que el problema és que els polítics no fan complir la voluntat del poble de Catalunya. Perquè aquest “es reconegui la inviolabilitat del Parlament” a qui aplica, exactament? El Parlament ja és inviolable. Així ho reconeix la Constitució espanyola. Per bé que ho reconeguin a Europa o a la galàxia d’Andròmeda, no hi ha un poder coercitiu que garanteixi aquesta inviolabilitat, o el que és el mateix, que castigui Espanya pel fet de violar la seva sobirania.
La independència no es guanya als tribunals. Ni tan sols hi ajuden. No hi ha correlació entre una cosa i l’altra. El que fan és legitimar la causa a nivell intern, i a nivell extern, tot i que menys, especialment si aquesta causa no suposa un problema per ningú, no els afecta els negocis, no els planteja un problema moral, res. I de causes legítimes el món n’és ple. I mentrestant, continuen participant del negoci autonòmic de la Diputació, dels ajuntaments, del Congrés dels Diputats, on fan befa d’Esquerra per aprovar els pressupostos de la Casa Reial mentre són portaveus de la comissió de Defensa de l’Estat Espanyol.
I quan arribes al cap del carrer, a poder-los preguntar com farien la independència si tinguessin aquesta majoria absoluta que reclamen que els cal per fer la independència (un discurs calcadet al de Junqueras quan afirma que el problema és que no som prous i que hem d’eixamplar la base -es veu que al referèndum de 2017 va sortir el NO i no ens n’hem enterat), responen, com va fer dissabte passat Míriam Nogueras al FAX de 8tv, que no volen donar pistes a l’enemic, que no ho poden dir tot. És a dir, que votar-los ha de ser un acte de fe, de confirmació dels que els acusen de voler ser els més purs, millors que Esquerra perque sí, no perquè puguin demostrar que tenen una proposta millor. I quan aquest és l’únic argument electoral que tens, has de treballar molt la credibilitat. No pots tenir pactes a la Diputació amb el PSC, per exemple, excusant-te en què Esquerra també ho fa.
13 
5 
