Aquests dies previs a la visita papal, la classe política autonòmica ha trobat una nova forma d’exhibir la seua impotència. Cartes i pregàries al nou Papa per demanar-li que faci servir el català, tot recordant-li que Gaudí era catalanista i folklore d’aquest estil. Sort que la memòria és curta, perquè després d’haver viscut els anys previs a l’1-O, anys en què Catalunya era un poble apoderat i respectat, la cosa és depriment i posa de mala llet a parts iguals.
I, la veritat siga dita, l’hegemonia i la transversalitat de la impotència ha arribat ja a un punt del tot sorprenent. Els que es varen rendir primer dient que no érem prous, els que es varen rendir després per enyorança de Convergència, els que tot el dia pensen i repensen per què no ens en sortim, els que fan performances perquè no saben fer res més, els que són més impotents i derrotats que ningú i pregonen que som una minoria en extinció a ca nostra, els que no s’atreveixen a lluitar contra l’Estat i han decidit lluitar contra els més febles, els abstencionistes màgics que no volen votar perquè no veuen possible guanyar. Fa basarda que pràcticament tothom, miris on miris, només sigui capaç de vendre impotència.
D’un temps ençà ja no ens diuen supremacistes. Qualsevol dia ens començaran a dir inferioristes, perquè darrerament ens escau més. Amb aquest tema el pèndol també en fa de les seues. No hi ha terme mitjà. Sort que és això, un pèndol, i que no queda gaire perquè reboti cap a l’altre costat. A vegades, el que més vendria de gust és amagar-se dins una cova fins que passi aquest cicle dels disbarats.
Que tot això podia passar si no rematàvem la feina era més que previsible. Que arribaria a aquest nivell extrem no era el més probable. Però encara que en aquests moments no ho sembli, pot tenir alguna cosa bona. Quan passi de moda la impotència i tornem a ser un país capaç de comportar-se amb dignitat, serà molt fàcil fer net de tot plegat. No caldrà gaire esforç per triar el gra de la palla. I el millor de tot, podrem també girar full de la falsa alternativa que ara monopolitza l’escenari.
No he estat mai sistemàticament optimista ni pessimista. Tenc el mal costum d’informar-me i analitzar, de buscar explicació a tot el que m’importa. Entendre el que ens passa, creieu-me, és tranquil·litzador. Saber el que ve després quan passa aquest cicle pot ser molt apoderador. No entenc com és que la gent té aquesta tendència malaltissa a embriagar-se d’estats d’ànim temporals. Bé, potser sí, però em decep.
La cosa que és francament més decebedora és haver perdut el poderós exèrcit d’activistes que teníem. Vaig arribar a pensar que podia sobreviure a l’hivern català. I probablement en tenim molts de bons hivernant, d’activistes. Però n’hi ha que s’han lliurat en cos i ànima a la moda d’exhibir i explotar la impotència, versió ripollesa. No sé quants són, però són més dels que m’esperava, ho reconec. Creia que els activistes, en general, estaven més immunitzats que la majoria social. (Nota al peu per aquell que sempre em diu que l’he decebut per rebutjar la seua nova fe: és impossible que l’hagi decebut més jo a ell del que m’ha decebut ell a mi).
La bona notícia és que, en realitat, tota aquesta impotència nacional és molt minoritària en comparació amb el poder popular de l’1-O. El Parlament actual de majoria espanyolista el varen elegir entre poc més de 3 milions de persones. El Parlament del 2017 el varen elegir prop de 4,5 milions de catalans. I, ben mirat, tenim sort que la majoria d’aquesta gent hagi desconnectat de la política autonòmica: no s’hauran encomanat d’aquest estat d’ànim tan tòxic que ha esdevingut hegemònic.
Cada dia que passa som més prop del ressorgiment. Falta un dia menys per espolsar-nos de damunt la mandra que fa veure i viure aquest estat de depressió nacional. I quan arribi el moment, tot indica que podrem fer net tant de la vella política caducada, com de les falses alternatives que sembla que hagin aparegut amb l’únic objectiu d’aplicar-nos l’eutanàsia.
Hi ha aquest tòpic que diu que quan fracassa una relació llarga i intensa la primera que ve després no és la bona. Que per algun motiu les seqüeles del fracàs ens inhabiliten per triar bé la següent parella. Qualsevol diria que això és el que estam experimentant com a país. Esperem que passi ràpid.
