Des de l’any 2020, un de cada quatre llocs de treball del conjunt dels 27 estats membres de la Unió Europea s’ha creat dins les fronteres de l’Estat espanyol. Són 2,8 milions de nous treballadors, exactament el doble que a Alemanya que, paradoxalment, té una economia el triple de gran. De tot aquest volum, immens, el 70% són immigrants. La immensa majoria són treballadors amb molt poca qualificació que van a parar a la construcció, les infraestructures turístiques, els bars i restaurants i d’altres sectors molt intensius en mà d’obra com distribució, sector primari o serveis. Sobre tot això, la setmana passada el Financial Times en va fer un reportatge molt documentat amb el títol Quatre maneres en què el gran experiment d’immigració d’Europa ha canviat Espanya.
Evidentment, una operació d’aquestes dimensions no es fa per atzar. Aquest “experiment d’immigració” s’ha materialitzat sense cap mena de debat públic ni proposta electoral gràcies al fet que tant el PSOE com el PP hi han estat plenament d’acord. De fet, mai ningú no ha discutit res. Tampoc els partits catalans. Això ha fet possible dues regularitzacions massives de Felipe González, dues més de José María Aznar, una de José Luis Rodríguez Zapatero i una que acaba de decidir Pedro Sánchez. Les patronals, encantades de la vida. I CC.OO i UGT, també.
Més encara. Per afrontar un canvi social d’aquesta importància en un termini tan curt de temps Madrid ha pres totes les precaucions. Per això s’ha obert la porta als ciutadans de totes les antigues colònies de l’Imperi Espanyol, que no requereixen visat per arribar. En només dos anys, ja poden demanar la nacionalitat. Una persona amb estatus oficial de refugiat, que fuig de la guerra i la persecució política, en necessita cinc. I qualsevol altre immigrant ha d’acreditar una dècada sencera. Madrid ha buscat castellanoparlants catòlics. Per això un filipí, tot i provenir d’una antiga colònia, ha de passar un examen, bastant exigent, de llengua castellana. L’impacte de tot plegat és perfectament observable a Catalunya, tractada per l’Estat com un destí indistingible dels altres i igualment castellanoexigent.
Tot aquest xoc social s’ha fet sense invertir substancialment en serveis públics i a costa de la seva qualitat. Aquest és el panorama. I sobre la realitat -i des de Catalunya, que no té cap marge institucional- s’ha de construir, almenys, un discurs polític integrador i, alhora, nacionalment exigent. Aquí ens ho juguem tot.
