Alemanya, la mateixa Alemanya que va escanyar amb sadisme el sud d’Europa en la primera gran crisi financera del segle XXI, ara ha vist la llum gràcies a Trump. Les forces d’ordre (dreta, socialdemòcrates i verds) canviaran la Constitució alemanya per esborrar el límit d’endeutament, cosa sagrada en l’ortodòxia germànica. Per dissimular una mica, dedicaran 500.000 milions a infraestructures (tenen un país fet un desastre), però en realitat l’objectiu és finançar un programa massiu de militarització: armes, armes, armes!, que vindrà Putin i se’ns menjarà a tots!
Mentrestant, Europa, també antiga guardiana de l’ortodòxia financera que amaga un raig infinit de milions per a la banca privada, busca uns 800 mil milions d’euros per dedicar-los… oh, sorpresa, a armes, quina casualitat. I a Madrid estan fent més o menys el mateix joc de mans i molt teatre per colar un nou gran increment de la despesa militar, que ja és camuflada als pressupostos des de fa anys. Fins i tot tenen la santa barra d’afirmar que serà un impuls històric a la innovació i a la indústria, a veure si així ens ho empassem i no emprenyem massa.
L’onada militarista es va estenent com una taca d’oli, amb una sorprenent (o no tant) unanimitat dels governs europeus, que ja estan començant a jugar amb la fascinant idea de recuperar el servei militar. Això sí, amb igualtat per a les dones, només faltaria.
Per a les armes els diners no faltaran i ja podem tenir una idea aproximada d’on sortiran les misses. La culpa, fa un parell de mesos, era del sonat de Trump. Però en quatre dies ens van apuntant amb entusiasme a una onada militarista disfressada d’europeisme. No faran un exèrcit europeu, com no han fet un govern europeu, però els uniformes els posen especialment catxondos i una bandereta blava a la màniga de la guerrera pot ser una boníssima operació de màrqueting polític per blanquejar i revifar la fantasmada de la Unió Europea.
El gran negoci s’ha posat en marxa. Milers de milions es van mobilitzant. El discurs es va afinant. Aviat ens sortiran les armes i els soldats per les orelles. I què en farem, oi? Deixar que es rovellin als magatzems o que els militars s’avorreixin a les casernes o jugant a les maniobres? Les armes que no es fan servir acaben cremant a les mans. Demanen a crits que la inversió es rendibilitzi i que la demanda i la facturació vagin augmentant…
Recordem dues veritats tan antigues com els humans i els homínids. Primera: la guerra és un magnífic negoci per als financers, que primer alimenten la destrucció i després la reconstrucció, en aliança amb els poders polítics, que van esdevenint autoritaris. Segona: hi ha una decisió, la més gran i bèstia de totes, que mai no es pren democràticament, enlloc del món, en cap moment de la història. Preparar i fer la guerra.
El moment històric d’una necessària i raonable defensa europea va cap a pervertir-se amb el recurs a la histèria col·lectiva, a l’autoritat uniformada, als homes de ferro… fins que vagi prenent forma aquell rabiós “a por ellos!” que tan bé coneixem els catalans. I ja hi serem, de peus a la galleda, amb qualsevol excusa.
En moments així, com als anys de la guerra freda, hi ha un llibre i una pel·lícula imprescindibles. La novel·la “El planeta dels micos”, del francès Pierre Boulle, i la mítica pel·li “El planeta dels simis”, la primera… Normalment, es posa el focus en els perills de la destrucció de la humanitat, de l’apocalipsi nuclear i en el sorgiment d’una nova espècie de simis que acaben governant el món i esclavitzant els humans. Però una de les claus la trobem en el paper dels goril·les en la societat dels simis. Qui són els militars, qui són els autoritaris, qui són els repressors fins i tot dels simis racionals i pacifistes? Els goril·les.
El nostre món s’està omplint de goril·les i cada dia van més per lliure. Estem deixant amb molta facilitat i submissió que els goril·les (financers, tecnòcrates, polítics, militars, inquisidors…) agafin més poder i ens condueixin allà on se senten sempre més còmodes, al desastre, la matança i la destrucció. Cobrant-se la feina sense manies, per descomptat. Si fem la llista dels “nostres” goril·les no ens l’acabarem…
Aquesta guerra dels goril·les és una pel·lícula que mai no acaba bé per als humans.
