De la derrota del 1714 en va sortir el decret de Nova Planta. Després que Catalunya fos arrasada, massacrada i sotmesa, el somni dels borbons francesos i castellanitzats era una nova Catalunya, estrictament vigilada, perquè amb els catalans no se sap mai… A més de nous impostos i noves polítiques per perseguir i erradicar el català, la Nova Planta obria el camí a una nova administració. Una administració és més avorrida i menys èpica que una guerra o una ocupació militar, però infinitament més potent i uniformitzadora si es va construint amb paciència estratègica i saviesa funcionarial.
Tres segles després, un dia del 1980, poc després de guanyar les eleccions i quan començava a prendre possessió del Palau de la plaça de Sant Jaume, Jordi Pujol li va dir a Lluís Prenafeta, la seva mà dreta fins al 1990, una frase mil vegades repetida: “Lluís, la Generalitat som tu i jo”. Tot estava per fer i no hi havia ningú més. Tot era possible? Es podia fer una administració radicalment diferent de l’espanyola dels darrers tres segles? Sí, malgrat els bastons a les rodes. Però això demanava molt d’esforç i temps, calia anar per feina i guanyar eleccions…
El camí triat va ser, clar, un altre. Pragmatisme pur: farem el que es pugui. I va sortir el que havia de sortir: un nyap ben guerxo, amb l’excepció de peces brillants, com TV3-CCRTV (d’abans) o els Ferrocarrils de la Generalitat (de Suïssa, gairebé) i alguna altra, potser també la sanitat (d’abans) tot i el forat econòmic estratosfèric que arrossega.
El conjunt de l’administració catalana de nova planta va esdevenir una Generalitat autonòmica, clònica de l’espanyola, amb una tendència partidista molt, molt pesada i cara, que és l’antecedent de les actuals i molt més sofisticades finestretes: menjadores, ‘xiringuitos’, consorcis i tota mena de coses tan creatives com fantasmals i buides. El desastre dels Mossos, farcits d’exparamilitars i policies espanyols, és el paradigma: es va intentar una policia molt, molt catalana, impecable, democràtica, europea… i cada vegada més el que va sortint és una policia molt, molt castellana, en tots els sentits i cap d’ells positiu.
Però fem un altre salt a un altre segle, del XVIII a finals del XX i d’aquí a principis del XXI, a la tardor del 2017. Moment 155, pura ignomínia. Parlem molt de la rendició i traïció dels polítics processistes però ignorem com va ser possible la rendició instantània a Madrid, amb uns graus de submissió vomitius, de tota l’administració suposadament catalana, amb escassíssimes i honorabilíssimes excepcions.
Es feia evident el que mai no hem volgut veure: no només no teníem govern sinó que a sobre tampoc hi havia administració.
Com ara, en els temps de la desconstrucció de Catalunya a mans del desgovern de tothom. Hi ha serveis, clar, hi ha burocràcia a dojo, hi ha bons servidors públics, però hi ha infinitat de funcions que no funcionen… Un enorme diplodocus lent, car, poc conscient de les obligacions del servei públic i en general poc cuidat pels governs, més pendents de col·locar col·legues que de forjar una administració digna d’aquest nom, amb nervi, amb capacitat de ser columna vertebral del país. És a dir, tot el que no ha estat, no és i no serà mai l’estat espanyol -entès aquí com a maquinària administrativa- ineficient, malalt de desídia i mancat de missió i esperit.
Hem copiat l’administració castellana i no la danesa, aquest és un dels grans errors històrics de la Catalunya autonòmica ara en descomposició.
Mossos, metges i mestres. Les tres M. Els tres cavalls de l’apocalipsi, que això també ja ho deia Jordi Pujol: ull, que si això falla, s’enfonsa tot. Hi podríem afegir els bombers, per exemple, i els serveis socials, la llengua i la capacitat de gestionar el territori (infraestructures, turisme, medi ambient, energia…) i ja tindríem els bàsics d’una societat del benestar. No només no funciona cap d’aquests pilars, sinó que tots, tots, van directes cap al col·lapse.
Del 1716 al 2026 anem saltant de nova planta en nova planta. Ara tot indica que hem arribat al final de l’escapada, que tenim una administració enferregada, immobilista, desmotivada, i un govern que no vol ser-ne, que actua com una mena de consell d’administració d’una delegació territorial i que té un evident programa de descatalanització, disfressat de ‘sosiego y reencuentro’, la presa de pèl de Sánchez.
Gran part del malestar difús del país, d’aquells malestars i emprenyamentes i picors i rampes i punxades, que costen molt de diagnosticar i d’entendre, és el desgovern permanent, que no ha començat ni molt menys amb l’actual etapa. I això inclou tant el vessant polític om l’administratiu: com a ciutadans, ens sentim en pilotes i comencem a pensar que l’únic que funciona impecablement és el sistema de recaptació fiscal, que també està drenant i corcant el país.
Aquí hi ha una clau complexa de molts dels moviments i tsunamis que veurem. Estem entenent, per fi, que necessitem una Generalitat de nova planta, amb una política, un govern i una administració que mereixin aquest nom i que estiguin pel que han d’estar i facin el que han de fer. Això, aparentment tan senzill, serà com l’aleteig de papallona que provoca tempestes i huracans…
