Hem comprovat sovint la utilització dels drets fonamentals com armes llancívoles contra dirigents que no són de la nostra corda. Els sindicats de classe, per exemple, es resisteixen a convocar vagues que puguin incomodar els partits polítics amb els que s’arrengleren, i així s’entén el silenci de la UGT i CCOO a protestar contra la passivitat del govern davant l’encariment desaforat de l’energia que farà la vida impossible a la classe treballadora molt més ara que en el temps en què s’aixecaren contra el PP. Paral·lelament el Govern de Pedro Sánchez s’ha afanyat a identificar les recents mobilitzacions en el sector dels transportistes amb un concret partit polític, com si això, de ser cert, invalidés les proclames o fes menys legítim l’ús de la vaga i les manifestacions com instrument de pressió. De la mateixa manera caldria preguntar-se per l’oportunitat de les aturades convocades en el sector educatiu a Catalunya, clarament nominatives contra el conseller Cambray, i també les que, de sobte, han aixecat el sector de la pagesia, identificant la seva bèstia negra en la consellera Jordà, però també amb el govern central. És una casualitat que, pel que fa a Catalunya, totes dues conselleries estiguin en mans de ERC? Però clar, Rufián no pot queixar-se d’això perquè James Bond no parla de qüestions tan domèstiques, no sigui que dos sectors on volen pescar vots s’arrenglerin per sempre més amb els de Puigdemont.
La vaga i la manifestació són drets fonamentals pensats originàriament, el primer, per pressionar els empresaris en la reivindicació de millores laborals i el segon, per conscienciar la ciutadania sobre circumstàncies o fets amb abast polític, tot expressant-se en públic les conviccions d’un col·lectiu. Amb el pas del temps han esdevingut fonamentalment formes de pressió directe sobre els governants, mitjançant el malestar que puguin generar sobre la resta de la població, ja sigui per veure’s aquesta mancada de productes serveis que es considerin més o menys essencials, ja sigui pel fet de destorbar altres drets, com ara la llibertat de circulació i per tant l’accés eventual a la feina. Es mira directament cap al governant, com a proveïdor de la seguretat ciutadana i jurídica que garanteixen que els drets exercits per uns no siguin manca de drets en els altres. És per això que Pedro Sánchez, en la seva crítica a les concentracions de transportistes que han embussat o paralitzat cert enclavaments logístics metropolitans, ha emprat una terminologia sempre excepcional en un sistema democràtic, i que conformava en canvi l’eix central de l’argumentari del franquisme: l’ordre públic. Els manifestants, una minoria, destorben l’ordre públic, i tot i que la Constitució demana que sigui amb perill per a persones i bens que la “greu” alteració de l’ordre públic pugui suposar pressupost per a prohibir una concentració, el símbol màxim de la democràcia sembla disposat a intervenir. Tal qual. Les mesures contra Rússia estan ja fent estralls a les nostres economies, però si uns quants es queixen, l’impacte és, a judici de Sánchez, intolerable.
I és així que s’ha produït la distorsió definitiva en l’ús, abús i crítica a l’exercici dels drets fonamentals: Vox sortint al carrer amb camioners i pagesos per a la defensa dels seus interessos i el PSOE i UnidasPodemos criticant vagues i manis per tractar-se d’una minoria que no combrega amb els seus principis. Potser que vigilin que les minories no creixin. Mentre tant, què més haurem de veure en aquesta distorsió que no cessa?
