Una de les matèries d’expertesa de Junts per Catalunya, la CUP i Esquerra Republicana en política és la de desobeir l’Estat sense desobeir l’Estat. Hi tenen la mà trencada. Són molts anys de pràctica. Ho va fer Artur Mas amb el 9N, Carme Forcadell amb el debat sobre les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i els consellers amb el referèndum o la no-declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, els mercenaris del Govern que van deixar que l’Estat grapegés la Generalitat i el Parlament com va voler amb el 155, Quim Torra no despenjant una pancarta ara sinó una mica després i substituint-la per una altra amb un altre missatge.
Tots ells en algun moment han apel·lat a la legalitat de les seves accions, afirmant que una consulta participativa, un debat parlamentari, un referèndum que al final no va ser vinculant, una pancarta amb un missatge determinat, etc., tenen cabuda a la legislació espanyola o a la legislació europea que l’espanyola accepta. Per tant en cap moment han desobeït res en consciència. Però alhora ho han fet passar com a desobediència davant dels seus electors perquè això els retribueix en vots, i els vots en sous.
Un cop més, ara la majoria independentista al Parlament es disposa a fer el que millor sap fer: repetir un engany els cops que calgui aprofitant-se de la dificultat que una alternativa política els pugui lliurar batalla atès el ferri control que exerceixen sobre la llei electoral i els mitjans de comunicació.
Això és el que representa el dictamen aprovat avui per les tres forces independentistes a la cambra, on s’hi recull que la desobediència acaba on es comença a arriscar el cos de funcionaris (argument que ja es va fer servir, per exemple, per destituir la sindicatura electoral del referèndum o per evitar citar per sorteig els membres de les meses al referèndum com en qualsevol procés electoral). Per tant, l’Estat ja sap què ha de fer per evitar la desobediència i, per tant, per procurar l’obediència: perseguir els funcionaris. És igual si ells desobeeixen o no: ja sabem que a Fiscalia, a l’hora d’imputar delictes, imaginació no li’n falta.
La tragèdia és que en un país com el nostre desobeir discursivament, és a dir, no desobeir, té el mateix preu que desobeir. No passa als països normals, però el nostre és un país ocupat. Mas va pagar com si hagués organitzat un referèndum vinculant, Forcadell, Oriol Junqueras i companyia van pagar com si el debat parlamentari del 14 de setembre de 2020 o el referèndum de l’1O o la declaració fake d’independència haguessin acabat en independència, Quim Torra va pagar com si la pancarta Llibertat Presos Polítics encara pengés de la façana del Parlament. Això, si Espanya no els indulta abans perquè ni tan sols li suporti un cost en imatge internacional. I ara la Mesa del Parlament pagarà com si el diputat Pau Juvillà haguès romàs al seu escó quan l’Estat amenaci els funcionaris, que òbviament ho farà.
Sempre hi ha una alternativa a aquest joc d’empatar que s’han inventat els polítics espanyols, i això inclou els polítics independentistes. La més evident és la de sempre, la que evidentment té un cost perquè és la que suposa, si s’assoleix, un major benefici: la independència. Però n’hi ha d’altres que, per bé que no ens alliberen de l’Estat, com a mínim no ens hi lliuren a preu de saldo. Que Pau Juvillà o Quim Torra s’haguessin encadenat al seu escó i només l’abandonessin per la força, per exemple. Que el Govern de 2017 no s’hagués entregat al Suprem i hagués marxat. Que, si es van equivocar lliurant-s’hi, no haguessin obeït el jutge en el judici-farsa i tots haguessin declarat en català. Que els que són a l’exili deslegitimin tot aquell que aspiri a governar una autonomia de fireta.
Però, ai làs, quan dius això, sempre surt el mateix argument, cal preservar els funcionaris. Torra no volia fer passar un tràngol els Mossos despenjant la pancarta. La majoria independentista no volia posar en risc els funcionaris que havien de penjar la declaració d’independència al DOGC, o baixar la bandera espanyola, o no obeir ni una sola ordre de Madrid durant el 155. És a dir, que cal evitar la visibilització i el desfermament del conflicte real: que les estructures que ens governen (Generalitat, Parlament, administració pública, cossos de seguretat) treballen per l’enemic, i estan disposats a assumir riscos molt alts perquè així continuï. Perquè si evidenciessin això la gent potser deixaria de votar-los i de consumir els seus mitjans per buscar una alternativa, de pagar-los fiances, de anar a dir-los bona nit a la presó, de fer centenars de milers de quilòmetres per veure’ls en un míting fora d’Espanya, i no s’ho poden permetre. Perquè l’enemic paga, i paga molt bé.
