Castella està vivint una crisi constitucional gravíssima, que no és més que una nova versió de la tendència de les dretes castellanes al cop d’estat i al militarisme i la inquisició: 1923, repressió a Astúries el 1934, cop del 1936, cop del 23-F del 1981 amb el rei pel mig (com el seu avi), la repressió salvatge a Catalunya a partir de 2017… i ara, una versió aparentment més civilitzada, sense afusellaments ni camps de concentració, el cop d’estat judicial.
Hi podríem afegir, sens dubte, entre tants cops d’estat que no s’han acabat de realitzar, el del general Alejandre, amb permís de la ministra Cospedal, el 2017: podia haver estat l’enèssima militarada contra Catalunya, qualificada de «gravíssima» pel govern Sánchez, i mai més no se n’ha sabut res.
Castella? He escrit Castella? Sí, clar. Si ens posem dintre del marc de la història d’una Espanya que podia haver estat una democràcia federalista força interessant i viable, el 2010 ja van fer una jugada mestra: l’expulsió de Catalunya del pacte constitucional, quan es van passar per l’arc de triomf l’Estatut i va posar en marxa, sense adonar-se’n, el compte enrere de la seva pròpia autodestrucció.
En aquell moment, l’Espanya hipotètica i atractiva del règim del 78, que ens havíem cregut força (almenys un servidor i una immensa majoria d’ingenus) es va convertir en el que no havia deixat mai de ser: en la Castella imperialista, dominadora i colonialista de sempre, amagada al darrere del nom d’Espanya.
Les coses es van aclarint, enmig d’un caos formidable i d’una crisi constitucional que, tard o d’hora, arrossegarà la democràcia i la monarquia castellana i les posarà allà on correspon: a l’entorn dels sistemes polítics de Rússia (sí, sempre Rússia, oi?), de Putin, de Polònia, d’Hongria, i lluny, molt lluny, del liberalisme democràtic (en sentit ampli) europeu i occidental.
Catalunya és un factor clau d’aquesta crisi, sens dubte, que haurien pogut encarar molt més intel·ligentment, ja que al davant tenien una colla d’amateurs i fatxendes que no tenien el que cal tenir per desafiar seriosament un estat poderós i brutal com el castellà. Però Catalunya no és l’únic factor explosiu. Hi podem afegir el desprestigi absolut de la monarquia borbònica (tant, que ni gosen preguntar per ella a les enquestes, perquè ja saben el que sortiria), la corrupció política i econòmica sistèmica, unes desigualtats socials i econòmiques dramàtiques i una incapacitat evident de canviar un model econòmic basat en el «capitalismo de amiguetes y chanchullos», en el totxo, en el turisme i en els monopolis espoliadors, com les elèctriques o la banca.
Ja poden dir el que vulguin i manipular tant com vulguin: el vaixell castellà fa aigües per tot arreu i corre un perill força seriós d’enfonsar-se. Sí, sempre tindran els jutges o els «militarotes» de sempre, però s’enfonsaran igual.
Sánchez, en contra del que sembla, no és l’esperança d’un projecte de futur per a Espanya, sinó la darrera oportunitat que tenen. Però no l’aprofitaran. Hi ha tant d’odi a la capital castellana, Madrid (més fins i tot que en la política catalana, que ja és dir), que no entendran mai que un equilibrista sense manies com Sánchez podria ser el salvador de l’imperialisme i colonialisme castellà, aquest mateix imperialisme que el president de Mèxic deixa en pilotes dia sí i dia també.
Aquest és el context de la crisi constitucional d’una Castella que ja ha decidit deixar de ser Espanya, tot i que el nom genera onades de patriotisme de caserna i d’allò tan castís que ja coneixem com «aporellos». Comencen a pagar el preu de les bestieses que porten fent des de l’arribada d’Aznar al poder, o potser des d’abans, des del temps de Felipe González i els crims dels GAL i aquella bonica i reveladora passejada en el vaixell Azor de Franco.
Castella, la Castella ampliada, és més Castella que mai i pel camí estan perdent Espanya. Pel que fa a Catalunya, encara que estiguem perduts, deprimits, barallats, acollonits i esmaperduts, l’han perdut per sempre. I ho saben.
4
25
