Confesso que no m’ha sobtat gens la concessió de la Creu de Sant Jordi a la periodista Àngels Barceló. No m’ha sobtat perquè la seva ideologia concorda perfectament amb la de govern que li ha atorgat. A Catalunya, per gentilesa d’Esquerra Republicana, governa un partit nacionalista espanyol, i Àngels Barceló té una ideologia ultranacionalista espanyola que en els seus editorials escampa l’odi que sent contra tot allò que tingui a veure amb la llibertat de Catalunya. Amb tot, jo no prohibiria mai que continués amb aquesta praxi. Té tot el dret d’expressar-se. Personalment, m’estimo més la gent que es mulla, per molt lluny que estigui de mi, que no pas la que se situa en una torre d’ivori per fer creure que és incolora.
Dit això, si ella té dret a blasmar dia rere dia els drets nacionals de Catalunya des dels micròfons de la Cadena SER, els qui sí que els defensem tenim el mateix dret de blasmar les medalles que el nacionalisme espanyol li atorga. D’entrada, és un gran contrasentit que un premi que té com a finalitat “distingir les persones que pels seus mèrits hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural”, es lliuri a gent que es caracteritza per fer fàstics de la identitat catalana i que utilitza els altaveus mediàtics de què disposa per violar el més elemental sentit cívic escampant falsedats. Més aviat hauria d’haver estat sancionada per insistir en la mentida segons la qual el president Puigdemont hauria anat a l’exili en el maleter d’un cotxe. Cal molta malignitat, i també molta migradesa intel·lectual, per recórrer a mentides com aquesta per tal de difamar i escarnir persones honestes. Àngels Barceló fa el mateix que aquells futbolistes que miren de compensar la seva impotència amb puntades de peu: si el teu adversari et supera en talent, trenca-li la cama. N’hi ha prou amb una bona dosi de ràbia, la mateixa ràbia amb què Àngels Barceló escup contra l’independentisme en els seus editorials.
Un dels mots més emprats per la senyora Barceló en el seu programa de ràdio, per referir-se als catalans defensors de la llibertat de Catalunya, és “nacionalistes”. Hi ha persones normals i hi ha nacionalistes catalans. Segons ella, un català que no sigui espanyolista és un “nacionalista”. Ser espanyolista com la senyora Barceló, en canvi, és ser normal. La normalitat per a ella és l’espanyolitat. En realitat, ja ho veiem, es tracta d’una tosca manipulació semàntica per mitjà de la qual pretén legitimar Espanya com a nació hegemònica. D’acord amb aquest caspós manual de l’opressor, hi hauria persones ‘legítimes’ i persones ‘il·legítimes’. Aquestes últimes, les il·legítimes, serien les partidàries de la llibertat de Catalunya. Ja ens diu la història de la humanitat que totes les col·lectivitats que han reivindicat la seva llibertat, han estat titllades d’il·legítimes pel poder que les dominava. Per a l’opressor, la llibertat de l’oprimit no és mai legítima. Sempre és il·legítima.
Atrapada entre el “oso” i el “madroño”, no hi ha cap diferència entre Àngels Barceló i altres figures de la ultradreta mediàtica espanyola. N’empra els mateixos conceptes i la mateixa terminologia. Àngels Barceló, César Vidal, Carlos Herrera o Federico Jiménez Losantos són cromos perfectament intercanviables d’una col·lecció de 155 pàgines que podríem anomenar “Los indivisibles”. I és que cal molt autoodi, moltíssim, per ser català i sentir un fàstic tan immens com el que sent Àngels Barceló per la independència de Catalunya. Però pot estar tranquil·la perquè mentre no canviï el discurs, la fortuna que cobra està garantida. La Creu de Sant Jordi és un missatge de la Generalitat que li diu: “T’escoltem i ens agrada molt el que dius. Continua així”. La ignomínia és que posant una ultranacionalista espanyola a l’altura dels noms de Pere Calders, Moisès Broggi, Lluís Carulla, Agustí Bartra, Lola Anglada, Eliseu Climent, Jordi Sarsanedas o Josep Maria Espinàs, el govern de Catalunya fa befa de tots ells.
