Les jornades del Cercle d’Economia s’han desgranat un any més entre alegries i bombos mutus. Atenció, el Cercle no és una metonímia de la patronal. No és allò de la part pel tot. Perquè no. Què més voldrien! Qui té fam somia rotllos. Queda constituït actualment el Cercle per una tropa pagada de directius i professors d’universitat amb vocació de paó. I no és allò de Jaume Vicens Vives. Encara més que més voldrien. Els professors d’ara mateix integren una nòmina feliç i mediocre de mestretites que amb prou faenes aspirarien a bidell al costat dels senyors que ens van definir el país emmarcat per coordenades econòmiques i socials.
Si els anarquistes de la Rosa de Foc tornaren, haurien de deixar en pau les esglésies, que, d’altra banda, com a tals poc mal els havien fet. Les pedres s’han de mantenir de peu, que després civilitza entendre-les. No. Si tornaren a la Barcelona actual aquella gent de got i ganivet, haurien de fixar objectius en les escoles de negocis. Però encara farien un favor a la patronal de debò. Als qui aspiren a fer negoci i fer diners i no s’estimen gens fer el paperina i el borinot amb aires de displicència.
Els integrants del Cercle d’Economia, doncs, només es representen a ells mateixos. Amb gran goig i alegria. Però, en tot cas, aparenten un cert aire de pretensions empresarials. Podríem dir que la patronal de debò no s’hi sent incòmoda. Es miren tota aquella gent pretenent salvar no sé se sap quin país –deu ser el seu– mentre ells proven de salvar l’economia. En benefici propi, d’acord, però de bot i rebot, també dels altres.
Aquesta gent del Cercle, que només es representa a ella mateixa però que incorpora un cert perfum d’empresa, acaba de celebrar la seua festa anual. Les Jornades que els serveixen per desfilar per la passarel·la i per acostar-se al poder –o poderet– polític. En qualsevol altre país aquesta tropa s’identificaria amb la dreta moderada i liberal. A Catalunya, no. Catalunya és un país paradoxal, en què l’hegemonia ideològica ha quedat en mans dels fills més alterats de la dreta, que es proclamen esquerra “transformadora”, i on els empresaris grans i mitjans s’identifiquen amb la socialdemocràcia, malgrat que els colguen a taxes i impostos, que els facen anar el sector turístic com cagalló per séquia i que els rebaixen l’horari dels seus treballadors.
Els senyors del Cercle, doncs, enguany estaven més que pagats al costat del poder català i espanyol. Al costat del partit que controla la Generalitat, la diputació i l’ajuntament de Barcelona. I al costat alhora del partit que controla el govern de l’Estat. I més que incòmodes al costat del líder del partit que fa d’oposició corrosiva a Espanya, amb el qual els empresaris espanyols bavegen. I això per què? Perquè en les escoles de negocis els injecten les bondats de la socialdemocràcia descafeïnada? No. De cap manera. Els encarregats de planta de gran magatzem que integren la comparsa del Cercle se senten a gust al costat del PSC o del PSOE perquè no tenen més remei.
Els socialistes són a Catalunya la garantia que la maldat separatista no els tornarà a destarotar els comptes i les seus socials. Viatjar cap amunt i cap avall dels Països Catalans cada vegada que han de fer públics els beneficis anuals de les empreses que els contracten els incomoda. Olorar el fum de la plaça d’Urquinaona els espanta. Inquietar els poders de l’Estat els neguiteja. I a Catalunya o són verdes o són madures. O mana l’independentisme –que és oxímoron, perquè el presumpte independentisme, el que se’n diu, no sap manar– o mana el PSC. Que mane el PSC, doncs, tot i que siga a costa d’entomar algunes de les absurditats que els marquen els més comuns de tots.
Els socialistes són a Espanya la garantia que la dreta salvatge i desbocada –la que combrega cada diumenge amb VOX– no els esclafarà per fer encara més forta la màquina de l’Estat i la capital de l’imperi, que tracta Catalunya al segle XXI com tractava Cuba al XIX. És cert que el PSOE de Pedro Sánchez és més “d’esquerres” que el PSC de Salvador Illa. Que és creu més una certa redempció de classe. Qui no s’ha de sentir “de classe” al costat del PP i de VOX? Però, en tot cas, la dreta de secà actual esmussa molt més els senyors del Cercle.
Per això aquests senyors estaven enguany encara més pagats que l’any passat. Perquè el PSC mana encara més. Però, posats a estar a gust, encara s’estimarien més que els socialistes pactaren amb Neconvergència, amb un Junts que s’oblidara del tot de les pretensions nacionals i permetera al PSC deixar comuns i comunes i articular una política com manen els déus de la petita i la mitjana empresa. O de Foment. Però tot no pot ser. Encara que a Albert Batet li agrade més remenar la cua que a un bovo enganxar-se a la solapa una xapa de Pepsi.
