No sé si ningú ho ha comentat mai, però que després del seu pas pel govern d’Espanya, investit primer per ERC i després per CiU, Zapatero hagi estat la figura clau per fer que tots dos acabassin investint Pedro Sánchez és inaudit. Cal recordar que el govern de Zapatero va estafar ERC i CiU amb l’Estatut del 2006, el català a Europa, el traspàs de Rodalies, el “nou” model de finançament i un munt de coses que ara han tornat a ser el preu de les investidures.
Val a dir que Zapatero va aconseguir una cosa que té molt de mèrit: que el PSOE perdés les eleccions espanyoles a Catalunya per primera vegada des de la mutació del franquisme en democràcia formal. Vint anys després, però, va aconseguir que el famós 80% del procés (a favor de l’autodeterminació i contra la monarquia i la repressió) fos el percentatge de vots catalans a la investidura de Sánchez. Absolutament inexplicable si no fos perquè la covardia i la traïdoria lideren la política catalana recent.
Estam parlant del mateix PSOE que ha esdevingut hegemònic a Catalunya, amb tots els principals partits treballant per ells, mentre perdia l’hegemonia que tenia al sud d’Espanya. De manera que, si hom es fixa només en els vots, el PSOE és el partit més català que ha governat mai Espanya. Perquè ha perdut bàsicament tots els graners de vots que havia tengut a la península, menys el català, que és tan gran que fins ara ha pogut compensar les pèrdues de la resta de l’Estat.
Per acabar de tancar aquesta perspectiva, vull recordar que el PSOE no va guanyar ni una sola elecció, del tipus que fos, durant els anys del procés. Tot el que té avui en termes de poder municipal, català i espanyol, li deu a l’absoluta incompetència i traïdoria d’ERC i Junts. Principalment ERC, per obrir camí, però decisivament Junts, per renunciar a ser una alternativa a la Catalunya de Zapatero i convertir-se en la seua peça clau.
La magnitud de l’escàndol de corrupció que afecta Zapatero, i per tant tots els que l’han rehabilitat i convertit protagonista de l’hegemonia socialista a Catalunya, ens ha agafat a tots per sorpresa. Jo sempre l’he detestat i n’he desconfiat, sobretot per la corrupció moral del seu govern respecte de Catalunya. Pensava que seríem capaços de mantenir la memòria del que va fer i cap més partit català pactaria amb el PSOE per la resta de la història. Però, sincerament, no aparentava (potser per això ha colat) ser un corrupte en la millor tradició del socialisme espanyol.
Crec que és massa aviat per treure conclusions del que suposa l’aparició d’aquest escàndol a la recta final de la legislatura espanyola, que coincideix bàsicament amb la municipal i la de molts territoris, com el País Valencià i les Illes. Tots els que han construït la Catalunya de Zapatero, regalant-li tot el poder al PSOE a canvi de solucions personals i hipoteques nacionals, estan en xoc. Però ja es comença a entreveure que no varen aprendre la lliçó del cas Santos Cerdán, a qui varen perdonar ser un corrupte prèmium perquè s’havia fet la foto amb ells.
Hom dirà, i no tenc elements per desmentir-ho, que si Zapatero no fos l’arquitecte dels pactes que varen permetre a Puigdemont investir Sánchez no l’haurien investigat. Però la veritat és que no pot ser més irrellevant. Perquè la immensa majoria de casos de corrupció es descobreix en circumstàncies semblants: algú et denuncia o fa córrer el dossier per raons que no tenen a veure amb la corrupció. A mi m’haureu de perdonar, però no em sembla un motiu per empatitzar amb Zapatero. Si de cas, el que ha passat confirma que fou un despropòsit immens haver tornat a confiar en ell.
Em consta que hi ha gent a la qual encara fa mal que es digui, però només amb la veritat per davant podrem regenerar i reconstruir la política catalana. Junqueras i Puigdemont, Puigdemont i Junqueras, són els principals patrocinadors de la Catalunya de Zapatero. Si els quedava alguna esperança de sobreviure políticament, el terratrèmol d’aquesta setmana potser els ho hauria de treure del cap. Tot se sostenia sobre la base de la teoria rufianesca de l’espanyol bo, però a l’hora de la veritat descobrim que és pitjor que els altres.
La història ja ha començat a donar el seu veredicte respecte d’aquells que varen tornar a entronitzar Zapatero per no haver de mantenir-se fidels al camí de l’1-O. Ara resulta que no tenim l’1-O, ni Zapatero és un camí alternatiu. (Enhorabona als mestres de l’estratègia, que encara no ho havia dit). Fa massa temps que la gent, l’activisme, les entitats i els caps pensants del país no estan a l’altura del que demana la situació d’emergència nacional. O recuperam la brúixola com a poble, o serem escombrats pels esdeveniments.
