L’exalcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, s’ha cobert de glòria titllant el molt honorable president Puigdemont de pròfug de la justícia espanyola. Els seus companys catalans, els que van convidar-la a la lectura de no sé quin pregó, arrupits i amagats als ombrosos despatxos de l’Ajuntament, no gosen alçar la veu davant d’una manifestació tan grollera de la identificació de l’esquerra espanyola amb l’Estat colonial. Les declaracions de l’exjutgessa en una televisió són, en el millor dels casos, un senyal obvi de corporativisme ranci i, en el pitjor dels casos, una prova més de la conxorxa d’esquerres i dretes espanyoles sempre que es tracta de Catalunya.
En qualsevol cas, l’aspecte més cridaner de l’exabrupte de Carmena no és el seu evident insult polític i jurídic al president Puigdemont i la resta d’exiliats, que sí, són “pròfugs”, però no de la justícia, sinó de la injustícia, com van decidir diversos tribunals europeus. L’aspecte més estrambòtic és que les declaracions volen ser una mena de rectificació i reconvenció d’altres declaracions del vicepresident Pablo Iglesias, persona que abans era propera a Carmena, i per a la qual els exiliats polítics són això, exiliats polítics.
Es a dir, a la glòria de negar als exiliats la seva condició, l’exalcaldessa afegeix el ludibri de criticar unes declaracions que tothom a l’esquerra troba molt valentes i molt democràtiques, amb el tradicional gust de l’esquerra per l’escenificació i el teatre. Són declaracions al programa “Salvados”, del periodista Gonzo. Al capdavall, ningú no sembla haver-se adonat que, darrere del rol “d’esquerra de debò”, el vicepresident diu el mateix que l’exalcaldessa, amb fal·làcies més sofisticades i paraules més adients, amb més hipocresia i intel·ligència. Sembla que l’exalcaldessa ataca les posicions del vicepresident perquè no les ha entès.
Sense dubte, Iglesias deixa clar que considera el president Puigdemont un exiliat polític comparable als exiliats republicans del 39. Moralment parlant, és clar. Moralment, també hi ha una distància evident entre el comportament del president Puigdemont, que no ha tractat d’enriquir-se personalment, i el del rei emèrit que sembla haver-ho fet. Són declaracions valentes per a un vicepresident d’un ‘gobierno’ molt més nacionalista que d’esquerres i tothom ha afalagat l’autor pel seu coratge i la seva coherència ideològica. Per fi una esquerra espanyola que mostra un xic de comprensió de la “qüestió catalana”! L’oposició també ha contribuït a la festa amb l’esperable terrabastall de demagògia demanant la dimissió d’un vicepresident que s’expressa com els enemics de l’Espanya eterna.
Ara, prenem la resta de la declaració per entendre el seu abast real, la seva intencionalitat amagada. Al mateix temps que Iglesias reconeix una motivació política legítima a l’exili del president Puigdemont, afirma amb contundència que aquesta motivació política no és la seva i ho fa dues vegades. Fins i tot reconeix que la seva idea política és contrària a la del president, la separació de Catalunya d’Espanya. La política, ja se sap, és cosa d’amic/enemic. I aquí, l’enemic es diu Carles Puigdemont en tant que líder de la independència. La diferència entre Carmena i Iglesias és que aquest reconeix a Puigdemont el dret (moral) a ser enemic, mentre que ella, no.
La qüestió dóna la mesura real de l’actitud d’Iglesias: el dret. Fins a tres vegades, com el cant del gall, diu Iglesias que l’actitud de Puigdemont pugui “no ser indiferent al dret”. És una fórmula elegant, refinada i hipòcrita de dir que es tracta d’una actitud delictiva, exactament el mateix que diu l’exalcaldessa que, efectivament, sembla no assabentar-se de gran cosa, engorronida com està al seu rol d’antiga glòria de l’antifranquisme.L’expressió “no ser indiferent al dret” significa que es manté la lawfare, encara que una mica menys estúpida. És a dir, el dret que es reconeix als exiliats ha de validar-se davant el dret espanyol. Aquest és el tema, si es reconeix o no que el dret espanyol sigui dret i la justícia espanyola, justícia. Des del moment que, per tres cops, Iglesias recorda que Puigdemont i resta d’exiliats tenen comptes pendents amb la justícia, dóna per bona i justa la justícia espanyola del lawfare i la persecució.
El subconscient del vicepresident palesa la seva identificació amb el sistema de la constitució de 1978, el que no fa tant anomenava “règim” del 78, quan recorda que, en havent triat l’exili, el president Puigdemont “se ha jodido la vida”.
Perquè òbviament pensa que la situació colonial de Catalunya és per a tota la vida.
92 
135 
