En unes setmanes extraordinàriament convulses, el PSOE sembla obstinat a copsar l’opinió pública a cop de titular rebut pels periòdics. Malgrat que molts militants fidels pretén escudar-se en teories de la conspiració i campanyes judicials contra ells, el fet cert és que Leire Díez, tot i ser una figura esperpèntica, no és un personatge de ficció, sinó una persona ben real que, com apunten tots els indicis, fou una mena d’agent especial de l’organització. Prima facie, la impressió de tot plegat és que una mena de mitòmana sense experiència en la investigació periodística, formació jurídica, ni cap talent, virtut o capacitat reconeguda rebé l’encàrrec de combatre les clavegueres de l’Estat del màxim responsable orgànic del partit.
En teoria, el PSOE ha manejat i controlat les palanques i els mecanismes de l’Estat a un nivell molt profund i pot xocar aquesta mena de degradació operativa, de trobar-se absolutament a la perifèria dels centres de poder i haver de recórrer a autèntics aficionats de precària estabilitat mental. Tanmateix, els GAL i Leire Díez no són més que variacions pàtries del model creat per Ibáñez a Mortadelo i Filemó: desconeixement, improvisació i resultats matussers. Afortunadament, en aquest cas el peatge sagnant dels GAL no s’ha tornat a repetir i ens hem quedat amb un sainet tragicòmic.
Tot i això, a molts lectors encara se’ls farà difícil de creure que eixa maquinària política que domina a la perfecció els ecosistemes culturals oficials d’Espanya i que, en la pràctica, és l’arc de volta de la Segona Restauració borbònica, hagi arribat a enxampar-se els dits de forma tan grollera en el seu marcatge als jutges hostils. Una reacció natural quan ens deixem enlluernar per la seva imatge mediàtica, però desconeixem el funcionament intern de l’organització, una realitat molt més trista i barroera. Entre els milers i milers de pàgines que s’han escrit sobre el partit històric, pocs han posat atenció a una bipolaritat fundacional que els arrossega sempre a comportaments bulímics: pletòrics en la victòria i rodejats de triomfadors, abandonats a la derrota i prop del col·lapse i l’extinció.
La força del PSOE és la seva marca com a pol cultural de la Transició espanyola, haver esdevingut quasi sinònim de la universitat pública i del món cultural i artístic. La seva relació simbiòtica amb El País és un altre exemple paradigmàtic de la seva atracció fusionant cap a institucions i personalitats que arrosseguen a una dependència espiritual que ha empetitit això anomenat progressisme fins a fer-ne la caricatura que coneixem d’esquerra caviar. En un primer moment, és fàcil pensar que aquesta hegemonia intel·lectual, que és quasi un monopoli a l’esquerra, és l’actiu més poderós de l’organització; però, en realitat, no opera com un exèrcit disciplinat de militants capaç de lluitar pel partit. Més bé, és una immensa colla d’oportunistes encantats de prostituir-se, però al·lèrgics al treball dur i ingrat.
L’ecosistema mediàtic i institucional que recompensa els fidels amb el partit no és una piràmide jeràrquica, és una nebulosa que orbita al seu voltant; però gira especialment al ritme del govern. El procés de cooptació és subtil: per avançar ràpidament i amb seguretat per certes carreres professionals, com l’acadèmica o el periodisme, és necessari mostrar sintonia i predisposició amb potentats que, normalment, són militants o simpatitzants del partit. L’adscripció d’aquestes figures és inqüestionable, en molts casos arriben a pagar la quota i situar-se sota la disciplina de l’organització; però sense militar. Els agrada sentir la seva llibertat i autonomia i, per tant, sempre mantenen una prudencial distància. Una distància molt còmoda, perquè no els trobaràs d’interventors o apoderats a unes eleccions. Ells són el capital intel·lectual i estan destinats a donar cursos de formació als quadres orgànics.
Això sí, quan es guanyen unes eleccions són una pedrera ideal per a nomenaments com a directors de centres o empreses públiques, instituts diversos i altres responsabilitats amb prestigi, ben remunerades i d’acord amb la seva dignitat. Altres no fan el pas a les institucions, perquè fins i tot no els compensa comprometre tant la seva imatge pública, però tots els cadells i acòlits esperen ansiosament les oportunitats que poden caure per promocionar laboralment o fer mèrits vitals per col·locar-se a organismes internacionals, lobbies o think tanks. És un ecosistema d’intercanvi de favors, reconeixement mutu i fidelitats que necessita ser lubricat amb el pressupost públic per funcionar correctament.
Al contrari, durant els durs pelegrinatges a l’oposició, aquesta nebulosa de companys de viatge no té cap incentiu per dedicar hores i energies a alçar una estructura competitiva capaç de guanyar eleccions. La incertesa d’una victòria és massa real, mentre que la inversió en temps i esforç és molt alta i la imatge d’independència pública es perd totalment. Un esdevé un militant i ja no és un simpatitzant. Les pèrdues immediates no compensen els riscos i tots prefereixen centrar-se en la seva carrera professional. Per aquesta raó, quan el PSOE es troba a l’oposició no és habitual aquests perfils a les seus del partit o els seus actes. Els conviden, però tenen altres coses a fer. De fet, serveixen per mesurar les probabilitats d’èxit d’una campanya perquè la seva presència és un bon indicador de cap on gira el vent.
Tanmateix, al dia a dia del partit, els perfils i les trajectòries professionals són més modestos. Hi ha una elit amb credencials acadèmiques forjades gràcies a les seves pràctiques a organismes internacionals, però solen ser fills de dirigents històrics preparats per a la successió. Sobre el paper són molt militants, malgrat que, com els pares, sols per a dirigir. Participen ritualment de la feina ingrata per complir amb l’expedient, encara que és més interessant la vida social i les regalies associades al càrrec. Tenen coneixements, capacitació i compromís; però també tots els vicis del privilegi. Poc estimats pels companys, ocupen càrrecs perquè ningú vol enemistar-se amb els seus pares.
Finalment, hi ha les bases del partit, el seu veritable esquelet. Les famoses cases del poble que articulaven Espanya i impediren el col·lapse de l’autoritat pública durant la Guerra Civil. Els militants històrics i entregats on la identitat republicana s’ha transmès malgrat les traïcions o rendicions dels líders i l’entrada dels arribistes i pragmàtics durant el felipisme. Ací, joves graduats amb habilitats socials i certa formació tècnica poden prosperar, perquè la militància es troba envellida i el nivell formatiu és menys elevat que el de la mitjana del país en comparació. Encara són el partit més obrerista i amb menys pes de les classes mitjanes professionals, tot i que l’estratègia dels darrers anys és convertir-lo en el bastió del vot femení.
És cert que el PSOE no és una organització tan oberta com el PP, on qualsevol persona amb carisma i capacitat de convocatòria pot ascendir a grans llocs de responsabilitat sense cap mena de principi ideològic i contactes previs. No és una estructura permeable a la societat, on es premiï una promoció purament competitiva. Pesa la tradició i la família, però la dedicació desinteressada al partit s’acaba recompensant amb càrrecs municipals i, si algú se sap moure, pot acabar en llocs de responsabilitat a una empresa pública amb tan sols una llicenciatura universitària. Aquesta és justa la trajectòria de Leire Díez: un títol de periodisme de 1997, cap experiència professional rellevant o formació posterior, regidora el 2011 i el 2018 nomenada cap de comunicació d’ENUSA Industrias Avanzadas, una empresa pública dedicada al combustible nuclear. Després, experta en ingerències i sabotatges al màxim nivell sense, probablement, saber crear un arxiu Excel.
Com és possible que una persona tan poc idònia acabés entabanant a tants i rebent tanta credibilitat i confiança de figures de tant de pes? Doncs perquè el seu valedor, Santos Cerdán, és paradigmàtic d’eixe militant abnegat de poca qualificació que viu per al partit. Una família històricament vinculada al PSOE, un grau d’FP i una veritable experiència laboral com assalariat a l’àmbit industrial representa l’essència històrica del partit; però, probablement, per exercir les responsabilitats de secretari d’Organització era necessari un perfil diferent amb més experiència en la gestió i coneixements de Dret. Un millor bagatge li hauria permès detectar la temeritat del pla, la seva improvisació i la frivolitat d’algú com Leire Díez.
Aquesta extrema dualitat entre el món mediàtic associat al PSOE i la seva capacitat operativa com organització és obviada o desconeguda pel gran públic. Això explica la seva condició bulímica i la desconnexió entre la Moncloa i el partit. Mentre que Pedro Sánchez ha creat un nucli d’experts i tecnòcrates vinculats a la seva persona i el govern, el partit no té tants quadres interns formats i capaços. Es troba més feble que mai, malgrat que molts no ho notin encara. Les personalitats mediàtiques més velles es mantindran fidels al partit, encara que continuaran sense treballar quan sigui necessari. Els seus deixebles i hereus, al contrari, tornaran a aproximar-se als sectors més centrats del PP com ja feren amb Cs abans. No sortiran a l’auxili de les sigles, correran per refer les seves carreres i recol·locar-se.
Al País Valencià aquesta anàlisi té un significat especial. En primer lloc, explica la inoperància absoluta del PSPV durant l’hegemonia del PP. Per això era un partit fantasma socialment que existia sols a les institucions com la universitat, però sols com a figurants. Ara, tot i retenir encara el poder central, el PSPV torna a comportar-se amb els mateixos mecanismes i dinàmiques perquè la seva composició orgànica no ha canviat. D’una vegada, el valencianisme polític hauria d’entendre que la seva principal força és que les barreres entre votant, militant i quadre del partit són més flexibles i poroses, perquè el compromís personal amb aquest projecte, com el fet de parlar en valencià, requereix un acte de valor i constància superior al fet pels votants d’altres partits.
Finalment, hauria de deixar de sentir-se acomplexat per no comptar amb una nebulosa mediàtica tan poderosa com el PSOE i oblidar-se d’intentar integrar-se a circuits culturals aliens que graviten sobre Madrid. Al País Valencià hi ha una pedrera de talent, de gent formada i capacitada que es troba dispersa i desorganitzada perquè Compromís viu cada cop més com una formació tancada i blindada sols preocupada per la supervivència dels càrrecs polítics i no per guanyar les eleccions. La salvació no vindrà de fora i és hora d’entendre que, quan estem sols, som més competitius.
