“Ens posem les mans al cap perquè tanquen locals emblemàtics, però quanta gent hi comprava? L’acte de compra és un acte polític. Això sí que determina quines societats vols”. El nou president de la Fundació Barcelona Comerç, Pròsper Puig, té tota la raó. Però que una administració protegeixi els comerços locals també és un acte polític i determina quina societat defensa des dels despatxos.
Barcelona no seria Barcelona sense les seves botigues centenàries, restaurants de tota la vida, velles llibreries, establiments singulars… Però aquesta Barcelona es mor. Els obituaris comercials són freqüents a la ciutat, i ja no és només la pandèmia. Són, en molts casos, lloguers estratosfèrics només a l’abast de multinacionals en carrers on abans hi feia vida el veïnat i ara apareixen en rànquings internacionals. En altres ocasions, falta de relleu generacional i falta d’ajuda per buscar aquest relleu. Però el resultat final és que tenim uns comerços emblemàtics que, per llei, només estan protegits estèticament. La darrera normativa municipal, impulsada sota el mandat de Xavier Trias, només va protegir el patrimoni material, les façanes i els interiors, però no l’immaterial, com reclamaven aleshores els experts i també l’Associació d’Establiments emblemàtics. Què es fes dins dels locals no era rellevant si per fora continuaven fent goig.
Aleshores es va argumentar que la UE prohibia blindar el tipus de negoci que s’hi fes perquè atemptava contra el lliure mercat. Ras i curt, que on hi havia una camiseria centenària hi pot haver una botiga de records per a turistes en nom del lliure mercat. Però la normativa europea permet fer excepcions “per raons culturals”. I els comerços emblemàtics ho són. Són cultura, són patrimoni, són records, sentiments i història de la ciutat. A més, és clar, de ser un negoci i un actiu més de l’atractiu de Barcelona.
Però no és només l’Ajuntament de Barcelona qui deixa desprotegit aquesta patrimoni. El 2017, la Generalitat tenia embastada una llei de patrimoni immaterial que misteriosament va quedar al calaix, i fins avui. Sigui com sigui, és una gran veritat que el teixit comercial és el reflex d’una societat. I a hores d’ara la capital de Catalunya tampoc no ha pogut escapar a l’homogeneïtzació comercial de les capitals europees, amb grans artèries comercials clonades amb les marques prèmium i les cadenes que paguen lloguers cada vegada més desproporcionats i que expulsen el comerç tradicional d’arreu. Aquesta és la realitat. Però la política està per canviar-la.
17
