Fa anys, quan la publicitat encara no ens prenia del tot per idiotes, uns fabricants d’snacks amb forma de patata i molts gustos, els Pringles, van crear una frase memorable. Aprofitaven l’avinentesa d’un envàs inèdit en aquesta mena de productes: un cilindre de cartró dur amb una tapadora de plàstic. En obrir el pot, el soroll era encomiable. Un ‘pop’ emblemàtic que es repetia cada vegada que reobries el pot que estava ben tancat per evitar que els snacks -em nego a dir-ne patata- es remullessin. “Quan fas pop, no hi ha stop!”, clamava la frase publicitària.
De fet, era una versió contemporània d’un reclam publicitari d’un altre fabricant d’snaks, que feien i fan patates fregides, i que feia més temps que rondava pel mercat català. Eren les Matutano. El seu ganxo publicitari era tot un repte: “No en podràs menjar només una!”. Tots dos anuncis coneixien el delit que genera menjar patates fregides, ben salades, quan més en menges sembla que més en vulguis. Desenfrenadament. Com si hi hagués una obligació, fins i tot moral, de buidar la bossa. Un cop començada una bossa de patates no es pot parar fins que et quedin els llavis com un pallasso.
L’snack, però, no deixava de ser un aperitiu. El grapat de mares catalanes que s’han esgargamellat amb la canalla tot advertint-los, amb aquell to que només saben fer les mares, d’amenaça dolça: “No t’atipis d’aquestes coses que no dinaràs, i sinó dines, ho sopes”. El que calia protegir era el tall que se serviria a la taula. L’snack entretenia el cuc de la gana. Simplement era un recurs extraordinari, gairebé anecdòtic en un menú solvent. Val a dir que en un context, on el menjar era menjar i no gastronomia, i els papanates encara no havien imposat la ximpleria de la cuina de mercat, per rebatejar el que tota la vida s’havia fet.
En la política, la justícia era l’snack, s’utilitzava quan tocava per corregir les debilitats que sorgien d’una mena de democràcia incipient. Prou feina tenia la judicatura per posar-se al dia. La democràcia, un sistema car, feia créixer la resta de poders de l’Estat i, especialment l’administració, que ha generat una elit de funcionaris i treballadors laborals del sector públic caríssim, desmesurat i a voltes poc eficient i prescindible. En tot cas, l’acció de l’snack es feia amb cura, amb recursos limitats, perquè entenia que el poder executiu i legislatiu, tot i algún abús, feia el que tocava. I, per exemple, tenien adversaris comuns, com ara ETA, un fenomen que va fer descosir les delicades costures d’un sistema democràtic però que quallava l’Estat.
Però quan el socialisme i la “beautiful people” es va passar de llestos i no feien el menú que tocava, jutges com Marino Barbero van començar processos que eren peculiars en un context on ens han fet creure que, com diria Montserrat Roig, la gent era feliç i les taronges grosses. La munió d’escàndols de corrupció que van assetjar el PSOE de Felipe González, van acabar amb la “dolça derrota”. L’avís estava fet, però el PP va caure en un error similar, i va acabar trinxat i encara espera recuperar la Moncloa. I si ho fa, que ho faci amb un ull obert i un dimoni a cada orella, perquè si convé també passaran per l’adreçador. Per si quedava cap dubte, l’snack fins i tot, ha llegit la cartilla al ministeri fiscal, una de les institucions -juntament amb la monarquia borbònica-més impune dels darrers quaranta anys.
La justícia ha destapat el seu gran poder. Una eclosió gestada els darrers anys i que ara viu una explosió, no del tot controlada. Era d’esperar. Napoleó assegurava que qui manava a França era el jutge instructor. I a Espanya, els jutges és un poder independent, potser massa i tot, perquè, a vegades, sembla que siguin independents de la llei i tot. Els jutges han fet d’snack. Quan fas pop, no hi ha stop i no només en poden menjar una. La feinada serà aturar tot això i més, quan la resta de poders que no fan el que toca, els regalin encara més patates per rossegar.
