Tot aquell que comet, des de fa temps, la imprudència de llegir els meus articles coneix la meva preocupació relativa a la no articulació d’un espai de centre-dreta català des de la desaparició de Convergència i Unió. Ambdós partits, malgrat les conegudes deficiències i defectes alguns d‘ells gens menors, desenvolupaven aquest rol, tampoc gens menor, de reconciliar les nocions, sovint conflictives, de llibertat i ordre, quelcom que atorgava un grau de seguretat i prosperitat espiritual i material, a banda d’orgull, als ciutadans de l’avui clarament malencaminada Catalunya.
Certament la nostra Catalunya avui la situem tant lluny de Déu, en tant que desmesurat referent de país amoral i devot de la banalitat i tant proper a uns polítics estèrils, egòlatres i farsants. Després del fiasco, degudament planificat, de l’ignominiós octubre del 2017, ara des de Junts i el seu sarcàstic congrés ens parlen de tornar a activar la DUI, la mateixa que ells s’encarregaren de desautoritzar, la creació de serveis secrets catalans sense tenir estat propi i la supressió de l’impost de successions, quelcom que un president de Junts Joaquim Torra tingué a bé en plena pandèmia a apujar en dues ocasions. I per acabar-ho d’adobar engeguen a dida la certament absurda taula de diàleg, però no trenquen el pacte amb el PSOE a la DIBA. Si el català no s’hagués convertit en un poble clarament mesell i emulador de l’ovella com exemple fefaent d’heroïcitat i animal d’exaltació i referència, semblants propòsits i malifetes tindrien contestació i condemna, però com que som els reis de l’autocomplaença, li hem acabant trobant gust i plaer a les banyes, l’orina enlloc de pluja i a pagar els beures aliens. Això si, som més savis que ningú, les capelletes proliferen i fem befa de tothom!
Amb tot, hom podria esperar tot aquest desgavell de la històricament maldestra esquerra catalana, però no pas d’una força d’ordre que planifiqués llurs objectius en funció d’oportunitats i riscos i que no estigués disposada, com fou el cas, a deixar a l’estacada a milions d’independentistes creant un relat fictici i covard d’impossibilitat de fer reeixir la independència. Enlloc d’aprofitar les deficiències i males pràctiques de l’Estat per avançar vers l’emancipació, de sobte, ens trobàrem amb uns polítics plenament disposats a posar la cinta del relat del victimisme i la por com a greus i capciosos instruments de l’statu quo. Pel que sembla ningú els havia explicat que les independències es guanyen defensant-les i no parlo d’armes i violència però si des de la resistència cívica i la complicitat internacional (aquí el play es convertí en off).
Però és que a nivell de quadres i d’organització el desori a Junts arriba a nivells superlatius. Amb tot em produeix llàstima la figura d’un bon home con en Jordi Turull, tants anys sacrificant-se per acontentar els Pujol, fent mans i mànigues per projectar una imatge digna i serena i ara es troba que la història, notari i penitència, se li repeteix pitjor que una farsa en la figura de Laura Borràs. Si jo fos jutge de l’Estat espanyol l’absoldria perquè personatges com ella, i d’altres del seu entorn, són el remei més efectiu per fer naufragar qualsevol projecte independentista. Per bé que com que ja no suposem cap risc, Espanya s’estimarà més dictar justícia i, tal vegada, amb manifesta benevolència. No calen càlculs polítics davant de pobles que de la covardia en diuen heroïcitat i de la derrota en fan festes. Que, al marge del possible delicte, es parli de persones vinculades al tràfic d’estupefaents i falsificació de moneda i la institució del parlament -i l’IEC també- hi quedi barrejada, palesa una crisi molt més notòria i greu que la política: una crisi moral que guia la nostra decadència com a poble. Si hi ha remei, que ho crec, no vindrà pas per la gent tacada. En el pecat hi ha la seva penitència no pas la solució. I és que parlar de “lawfare” en el cas de Borràs no és una broma de mal gust, es tracta d’una indecència, una més de tots aquells que han fet descavalcar expressament o captiva el procés cap a la independència que en contra de la voluntat dels partits i amb llur escarni s’inicià un setembre de 2009 a Arenys de Munt.
La darrera broma de mal gust és l’anunci de Xavier Trias que es vol presentar a les municipals. El mateix que fa un mes escàs deia que era “un avi i calia gent jove”. Recordem que a Convergència, tret dels aduladors de Trias que no eren quatre sinó tres però imitaven els de Pujol anys enrere, tothom tremolava quan Trias obria el pap. La seva incontinència i frivolitat verbal era notable i comparable, cal dir-ho, amb una voluntat inequívoca de servei i honestedat pel projecte que ell oferia a la ciutadania. La prepotència i suficiència dels seus, que sempre menystingueren la candidatura de Colau els feu perdre el món, o millor la ciutat de vista i no foren capaços de projectar i explicar el cabal de tot el que Trias oferí a la ciutat de Barcelona. Trias va ser un bon alcalde però ara és un pèssim candidat que projecta una imatge d’innecessari arrossegament personal i de nul·litat per caducitat política en el projecte. Tant per tant i per dir-la grossa si Trias es presenta que també ho faci Pujol, experiència de govern també la deu tenir però no és qüestió de donar-los idees perquè el submón o bombolla juntaire els fa creure en rucs que volen i alguns d’ells pensen més en destrossar carreres polítiques que no pas en construir projectes amb les persones adequades i degudament ensinistrades.
No es tracta de refer CiU però si de bastir un projecte de centre (i dreta) i central català, amb els matisos ideològics que es trobaven perfectament assumits i incorporats a CiU des del precís moment de la seva associació. Junts, veient les persones que el composen i la seva acció política i de govern no té cap mena d’horitzó ideològic concret, es tracta d’un totum revolutum, un irreverent i sorollós mercat de Calaf on sovint el qui l’encerta, per dir-la primer o fer més fressa, l’endevina. Algú podria argüir que el que els uneix és el sentiment nacional i l’independentisme o una curiosa animadversió vers Esquerra. I els direm que com els d’Esquerra, quan tingueren l’ocasió de demostrar-ho fugiren com conills i abandonaren un poble a la seva dissort. Que la centralitat catalana resti en mans d’ERC es una molt mala notícia per les forces productives i per un determinat, per històric, sentit de responsabilitat, ordre i llibertat col·lectiva i individual. Tot plegat, la gran victòria de l’espanyolisme i de la seva grans institució a Catalunya que és la Generalitat. Què hagués passat si Macià no s’hagués cregut Domingo, Companys fos més catalanista que d’esquerres i Cambó menys elitista i més rupturista? Els erros es paguen igual que el Concert que negà Pujol i el miratge d’independència de Puigdemont i Junqueras. Heus aquí el crim perfecte independentistes xaiets al servei d’Espanya i una institució com la Generalitat el gran mur d contenció de l’independentisme. Era això, companys i companyes?
19 
14 
