La votació entre la militància de Junts per decidir la continuïtat o no en el govern de coalició amb ERC no ha estat com la dels cupaires, aquell exemple de democràcia impostada per tal que la direcció decidís després d’un empat inversemblant. En el cas de Junts ha guanyat l’opció de marxar, malgrat una pregunta formulada per mantenir-se en el govern i la crida a la “responsabilitat” de la major part dels càrrecs de la formació, tot al·legant aquests que la travessia del desert ara no seria com la d’Artur Mas, quan CDC capil·laritzava el territori català i la formació mantenia la fortalesa que dóna una forta representació municipal. Podem albirar que l’ajustada victòria del “no“ està farcida d’associats que no tenen res a perdre, mentre que en el bàndol del “sí“ molt probablement la majoria arriscava la seva personal economia, sempre projectada en raó de les expectatives de feina que, sobre tot ara, en molts d’ells es poden veure especialment perjudicades o directament impossibilitades. Hem, per tant, de sospitar que hi té molt a veure en les dues posicions la particular situació de cadascú, el que no essent admirable, tampoc deixa de ser comprensible.
Entre els càrrecs que ara es perden hi ha a qui li va el sou o el poder, o ambdues coses. Si a curt termini més d’un patirà, en l’estratègia a mig i a llarg de Junts, la desgràcia d’uns quants pot ser l’oportunitat per al conjunt i, per tant, en un altre escenari, la recuperació dels ara defenestrats. Perquè si alguna cosa és clara en el sí del moviment independentista, fins i tot encara que hagi perdut adeptes, és la decepció per l’actitud poruga, ambivalent o directament mercenària dels seus dirigents. Les creixents escridassades a Gabriel Rufián en els actes als que hi va, o el tracte rebut per Carme Forcadell a la manifestació de l’1 d’octubre expressen que les frases enginyoses o el passat compromès ja no són prou, si es contradiuen amb gestos propis de l’establishment, i la gent s’afarta. Això en absolut vol dir que un Junts que arribés a liderar el govern català pogués anar molt més enllà un cop instal·lat en la política institucional. Però tant s’hi val, perquè la gent necessita esperança de que algú, es digui Meloni o Puigdemont, canviï el panorama.
I mentre escric això, s’han sabut els nous noms del Govern Aragonés, i a Junts potser estan pensant que l’objectiu és ara una mica més a prop.