Joventut enrabiada

Sembla que les classes mitjanes estan minvant, acumulant-se molts dels seus antics efectius en les classes altes i en les baixes, i molt més en aquestes que en aquelles. Que decreixin les classes mitjanes és probablement la pitjor noticia per a la salut d’una democràcia. Ja sabem de quina simplista manera es resolen els processos electorals a països on sols hi ha pobres molt pobres i rics molt rics. És aleshores quan constatem què vol dir manca de qualitat democràtica, governs populistes i receptes que, molt o poc, perjudiquen els drets i les llibertats civils.

També hem de ser conscients, però, de que la pobresa és un concepte relacional, i que és incomparablement més ric un pobre d’ara que la major part de la gent que va haver de sobreviure en la postguerra. No és cap consol per a la desesperança i la ràbia, perquè ja ningú viu en aquell temps. Però si ens descuidem, podem generar un panorama social crispat i intransigent com aquell, i, en última instància i de manera paradoxal, aconseguir que la crispació social acabi generant més conseqüències econòmiques negatives en la mesura en que la incertesa i la inseguretat jurídica són el més gran incentiu per a la fugida de les iniciatives empresarials del nostre país. En poques paraules: qui voldrà invertir a Barcelona, si els seus governants deixen els seus carrers a disposició del vandalisme mentre discuteixen quantes armes i de quin abast pot utilitzar la seva policia? La protesta és legítima i útil, però la barricada desfermada i la manca de respecte per les condicions precàries de botigues i veïns, no ho són pas.

Com a remor de fons es parla d’una joventut enrabiada, que expressa totes les seves frustracions en forma de cops de puny, pedrades o còctels Molotov. No és nou, potser sí és inèdita la poruga reacció dels governs. En tot cas, ni són la majoria, ni segurament es troben entre els més castigats per la pandèmia. Són en la seva major part i com en casi totes les revoltes que es vesteixen de revolució, fills de poderosos, farts de la seva vida avorrida i sense sentit, que s’apropien de la pitjor manera (snob i aexperimental) de les reivindicacions dels desafavorits, emprant els pitjors mètodes, mostrant el pitjor camí. Perquè el que sí poden aconseguir és que gent que de veritat ja no tingui res a perdre es convenci que l’esforç i el sacrifici d’avui no siguin el millor camí per a la prosperitat de demà. Com, en canvi, ho van fer les generacions que ens van dur al món i ens el van fer molt millor que el seu. Seran aquests que criden i trenquen millors, més esforçats, més valents que els que feien jornades de 20 hores en setmanes de 7 dies? Creuen potser que ho faran millor que el pare, que no va deixar d’anar ni un dia a una feina i la mare, que dormia poc per criar fills i treballar a l’hora; dos persones d’aquell temps, on no es podia tenir un (petit) pis de propietat fins els 40 i que fins aleshores havien viscut de lloguer en un habitatge social (fet per Franco). Au, va, seu a explicar-me les teves angoixes. Que jo et parlaré d’en Blas i de la Lola. O, si així ho entens millor, de Colometa.