Els adversaris de la taula de diàleg es divideixen en dos grups: els que creuen que no serveix per a res i el que creuen que no servirà per a res. Hi ha una diferència temporal més decisiva del que sembla. Els primers, bàsicament extraparlamentaris, pensen que la taula malgrat el seu nou i flamant rebateig com a “taula de negociació” no és més que una excusa, un parany, una trampa per endarrerir la independència per dos, quatre, deu, vint anys. Curt: mai. El que correspon, doncs, és plantejar la unilateralitat ja. Els segons, bàsicament els partits, els dos aliats al govern, donen a la taula un marge de dos anys per si de cas, contra tota expectativa, servís per a alguna cosa.
I aquí apareix una nova divisió. ERC dedicarà tots els seus esforços a fer productiva la taula. JxC respectarà el termini amb més escepticisme. Mentrestant proposa anar per feina, parant el terreny mitjançant la confrontació intel·ligent. Es tracta, de no tancar portes, però seguir treballant en la via de la resistència pacífica fins a assolir la independència.
Aquestes diferències es fan valer també per enfortir la posició del govern a la taula de diàleg des d’un punt de vista de teoria de jocs. És de suposar que cada jugador comptarà amb el suport incondicional dels seus, als que representa. Però si hi ha una part dels seus que li pressiona en un sentit més radical, també aquest “pressing” enfortirà la seva posició negociadora. La mobilització al carrer -i bona prova a estat la Diada- recolza els negociadors de la taula. Els permetrà no fer concessions que els seus rebutjarien. És el que es coneix com l’avantatge de negociar amb les pròpies opcions restringides per una força major, en aquest cas, la voluntat independentista de la gent.
Si la taula no dóna resultats, el més radical dels aliats, JxC haurà d’aprofitar els preparatius previs i implementar la unilateralitat que predica. La lletra menuda d’aquest propòsit quedarà a interpretació de qui ho formula. L’altre partit de l’aliança, ERC, a desgrat del seu suposat pragmatisme -o potser per això justament- espera que la independència ens tombi del cel com el manà. La vocació sobiranista, que agermana a ERC amb els Comuns, PSC i sectors de ciudadanos segons va exaltar-se en alguna ocasió Joan Tardà, preveu el feliç moment en què la independència sigui una convicció universal, una mena de Zeitgeist o “d’esperit de l’època”.
A banda d’aquestes cavil·lacions, la qüestió escarida sembla ser si la taula de diàleg donarà o no resultats i això és fàcil d’esbrinar atès que els resultats es poden quantificar i mesurar. Sembla que el gobierno espanyol ha vençut la primera temptació d’humiliar els catalans i el president Sánchez assistirà a la inauguració de la taula, però després deixarà el seu lloc als segons espases i la taula tornarà a la seva humiliant condició de comissió bilateral de competències. Els costes i beneficis de cada part estan clars. De la part catalana, l’objectiu polític estratègic és aconseguir un compromís de l’Estat espanyol cap a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Hi ha també, per descomptat, una muntada de qüestions de “gerència”, de l’administració.
La mateixa claredat d’objectius reina a la banda espanyola. El gobierno ensems i un munt de ministres per separat han rebutjat la idea mateixa d’un referèndum d’autodeterminació, amb el complement, per si algú tenia dubtes, que l’autodeterminació no és un dret, breu, que no existeix. I és ridícul negociar sobre el que no existeix. La negativa tancada del gobierno fins i tot a considerar el referèndum planteja la qüestió de la continuïtat de la mesa, qüestió que els participants resoldran amb la seva habitual fantasia. Si no es pot ni parlar de referèndum, és clar que els resultats de la taula seran iguals a zero o potser negatius. I reduir el seu contingut als assumptes “gerencials” és arriscar-se a sentir la vella dita castellana, “para ese viaje no hacían falta alforjas”.
A més a més, el gobierno de Sánchez, que, per cert, gaudeix de bona salut parlamentària, també té la seva posició al joc de la taula enfortida per la limitació d’opcions. Ja el fet que hi hagi una taula de diàleg amb Catalunya provocarà un intens malestar de les altres Comunitats autònomes en virtut de l’acresolada doctrina del “cafè para todos”. I qualsevol acord que pugui interpretar-se com un atemptat contra la unitat d’Espanya serà rebutjat al Congrés espanyol amb àmplia majoria. Fins si tot amb els vots en contra de part del grup socialista el Congrés.
