Aquest cap de setmana els veïns de l’Eixample han assistit a l’espectacle, caòtic, d’una mena d’inauguració de la futura superilla entremig de les màquines, els forats, les tanques i les piles de material de construcció d’una obra a mig fer. Grups d’animació, música, tallers infantils… Tot plegat per aprofitar els últims dies en què la Llei Electoral permet fer aquesta mena d’actes propagandístics dels alcaldes i regidors que aspiren a revalidar el poder. L’electoralisme descarnat de la festa quedava ressaltat per la conjunció -forçada- de màquines excavadores amb els animadors enviats per l’Ajuntament. Ciment i jocs de mans.
Els barcelonins afronten una campanya electoral convertida en una competició de cínics. Ada Colau és alcaldessa gràcies al vot de les elits que deia combatre i ara busca, sense manies, col·locar-se en una bona posició per encapçalar un tripartit, amb el desvergonyiment afegit de reivindicar un bloc d’esquerres després haver-li aixecat la camisa a ERC. Jaume Collboni, tot i participar de la mateixa operació i governar amb Colau, ara fa veure que no la coneix. Ni a ella ni als pallassos de la superilla. Més enllà, ERC es desmarca d’un govern municipal amb qui ha col·laborat per tirar endavant els pressupostos, tot i haver-los pispat l’alcaldia. JxCat ni tan sols sembla que es presenti i Xavier Trias escandalitza els independentistes anant a passar examen al Círculo Ecuestre.
De la resta, millor no parlar-ne. Si és que mai arriben a existir. En definitiva, els barcelonins necessitaran una gran força de voluntat per anar a votar sabent que no seran ells, sinó els pactes posteriors -ara inconfessats- els que determinaran el futur Ajuntament. S’acosta una campanya hipòcrita i innecessària.
6 
2 
