Ja fa temps que sabem que aquest país va directe cap a una sequera permanent. Ho vam descobrir a principis de segle XXI, després ho vam tornar a veure cap al 2008, i ara ho tornem a veure amb les reserves d’aigua a un 33% de la capacitat del país. Es van decretant alertes i prealertes que no inquieten ningú, mesures cosmètiques que bàsicament són recomanacions perquè gastem menys aigua. Hi ha també algunes prohibicions, cert, però tendeixen a ser més simbòliques que res.
Van passant els mesos, la situació empitjora, les imatges dels pantans i dels rius fan feredat i seguim tan tranquils. No ja els ciutadans, sinó també els governs, tant l’espanyol com el català. Catalunya, fins i tot quan sigui independent, continuarà formant part d’una península ibèrica de clima cada vegada més sec i subtropical, una mena de clima marroquí al sud d’Europa.
Tot es redueix a mesures d’estalvi, recomanacions, alertes burocràtiques i para de comptar.
I mentrestant, va baixant el nivell d’aigua disponible. A aquest pas, no trigarem massa a viure de forma generalitzada les restriccions que ja pateixen alguns municipis i zones.
Sempre ens quedarà el recurs de fer com aquell agnòstic conseller, Francesc Baltasar, que es va encomanar a la Moreneta per demanar que plogués. Tot i que també, al marge d’aquest episodi patètic, se li ha de reconèixer que va impulsar unes potents plantes dessalinitzadores que contribueixen a evitar que la catàstrofe sigui més gran.
En qualsevol cas, setmana a setmana, mes a mes, hi ha cada vegada menys aigua a Catalunya.
Algú ha sentit a parlar d’algun pla, dels de veritat, a mitjà o llarg termini, per respondre a aquesta sequera que tendeix a ser permanent? Algú ha sentit que això de l’aigua sigui una prioritat absoluta per al país, a més de totes les altres prioritats (industrials, energètiques, de comunicacions…) que tenim embussades i embolicades permanentment? Els d’Agbar, part d’una multinacional que aspira a controlar l’aigua al món, tenen idees interessants i aparentment coherents per a la reutilització de l’aigua, però esperem que la Moreneta ens deslliuri de caure encara més en les seves urpes.
Catalunya, pel que fa a la política i a l’estratègia de l’aigua, no pot ser més espanyola. Tot es resumeix així: ja plourà algun dia. El mateix que estem fent amb les energies fotovoltaiques o eòliques: deixar que passi el temps o posar-nos en mans de l’energia generada a l’Aragó o resar a la Pilarica.
Quan no quedi ni gota d’aigua ja correrem, ja farem plans estratègics, ja posarem el país en superalerta, ja ordenarem que els ciutadans tanquin l’aixeta i li donarem la culpa al canvi climàtic, oh, quina sorpresa, i si molt convé anirem a pregar a les esglésies i santuaris per demanar que plogui i que nevi.
Necessitem una estratègia de l’aigua. Una de veritat, no un patracol de papers, PDF i excels, acompanyat de declaracions solemnes en la “llengua de fusta” tan típica de la política. És a dir, necessitem governs que governin, a Catalunya i a Madrid, de veritat, i no que es passin el dia jugant a nines amb les enquestes, pendents només de les eleccions. Per als que creuen que Catalunya estaria millor sense govern autonòmic, sento dir-ho: necessitem governs que governin, no que ho facin veure. La independència va per un altre carril. La pluja depèn del clima. Però el subministrament d’aigua és pura política i pura economia i pura estratègia, envoltada d’interessos gegantins, com és el cas de l’energia, on també estem patinant tant… El que necessitem són governs que de veritat tinguin clar que aquestes són les grans prioritats, acompanyades de dues o tres més: l’habitatge, la salut, l’educació, la feina i la mobilitat. I para de comptar. Amb això n’hi hauria prou, cosa que no impedeix que es pugui dedicar temps a altres coses, evidentment.
Però no. Esperarem a la darrera gota d’aigua i a la darrera gota de petroli. I després, correm-hi tots, com si no fes anys i panys que es veu a venir que això és una crisi de les grosses.
12
