El govern espanyol (el més progressista de la història, diuen, i no els cau la cara de vergonya, perquè saben que tot podria ser encara pitjor) ha augmentat la despesa militar en gairebé el doble des del 2018. No hi ha manera de saber exactament què estan fent: mai no han estat el govern més transparent de la història i són experts en fer trampetes de tota mena…
Però sí que hi ha prou dades per saber que si Pedro Sánchez vol tenir una carrera internacional quan deixi de ser president, haurà d’haver comprat armes i gastat milers de milions d’euros en tot allò que li diguin els que de veritat manen sobre aquestes coses. Per al seu currículum futur és fonamental haver alimentat generosament el complex industrial-militar occidental i haver-se agenollat davant dels interessos dels Estats Units, que és el que fa tota la Unió Europea.
L’excusa de la guerra d’Ucraïna és fantàstica, perquè fa anys i panys que tenen els militars emprenyats: no perquè tinguin ganes de guerra, que no és el cas, que ja se sap que pot ser molt fotuda, sinó perquè no tenen joguines caríssimes i mortals com la majoria de socis de l’OTAN.
Rajoy no hauria arribat tan lluny ni s’hauria gastat tanta pasta: com que el patriotisme ja el portava de fàbrica, no s’havia d’esforçar massa a semblar militarista. A ell li importava més Sòria que Síria, i amb això està tot dit. En tenia prou amb tornar a ser registrador de la propietat fins a la fi dels temps.
Però aquest no és el cas de Sánchez. El president espanyol busca un horitzó personal i això té un preu, que pagarem més car que totes les mesures contra la pandèmia.
Això demana submarins (encara que s’enfonsin), helicòpters, tancs, míssils, missions internacionals (com les de Margallo als països bàltics, tan patètiques) i factures pagades al complex industrial-militar nord-americà.
El 2%? El que faci falta. Per pasta Espanya no quedarà. Una altra cosa és que serveixi per a alguna cosa útil, com és tradició des de fa segles
Sobretot pensant en un exèrcit que només ha estat capaç de donar cops d’estat i guanyar guerres contra la que hauria de ser la seva gent. Un exèrcit incapaç de defensar seriosament la sagrada espanyolitat de Ceuta i Melilla, per posar un exemple, però sí d’enviar uns quants tancs a Catalunya, cosa que tenen força per mà.
Per entendre’ns: Espanya és com Rússia. Té un exèrcit fantàstic (amb un important aparell paramilitar i judicial) per esclafar els seus ciutadans i una merda d’exèrcit per fer la guerra contra Ucraïna o contra el Marroc, cosa que acabarà passant… Això sí: tenen capacitat de sobres per envair Catalunya dues o tres vegades.
L’exèrcit espanyol, fins ara, ha demostrat que és invencible quan es tracta de lluitar contra el seu poble, amb el benentès que això no inclou els catalans, i molt menys els sediciosos.
Però ara toquen a sometent, per salvar Occident dels bàrbars russos… I una vegada més, el govern i la jerarquia militar espanyola intentaran enganyar Occident amb un exèrcit que només serveix per a cops d’estat tercermundistes i per acollonir bascos i catalans, amb “el preparao” al capdavant, com si fos Juli Cèsar.
Tindrem més tancs, més míssils i més “Pegasus” i més jutges militaritzats i salva pàtries, sens dubte. No ens oblidem, però, de qui és l’enemic: nosaltres.
6
13
