Qui vulgui claredat, amb acord o sense, de bon grat o a garrotades, la té tota, tota a la seva disposició. Només cal saber llegir una mica els darrers vint anys de la història de la relació entre Catalunya i Castella (AKA Espanya). I si volem anar una mica més enrere, podríem arribar fins al trist vodevil de l’Estatut de Maragall, un monument a la més benintencionada de les ingenuïtats polítiques.
Ja pot, el Govern, contractar les més brillants ments perquè l’assessorin. Com si contracta la Moreneta, la Virgen del Rocío, la de Lourdes i la de Fàtima, acompanyades de Santa Rita, la patrona dels impossibles i advocada de les causes perdudes.
Són ganes de perdre el temps i marejar-nos a tots buscant la claredat en la foscor.
Més claredat no es pot demanar a Castella i al poder madrileny. No poden ser més clars. Ni menys contundents, en el context de l’Europa occidental, que permet fer barrabassades amb policies, fiscals i jutges, però no treure els tancs al carrer, que és el que el cos els demana.
El problema de la claredat castellana no és la claredat, sinó que no es tracta d’un acord, sinó d’un «trágala», meravellosa paraula de la llengua castellana. És a dir: si t’agrada, bé, i si no, també. Amb un missatge de claredat inqüestionable: per les bones no us n’anireu d’Espanya, traieu-vos-ho del cap. No admetrem cap referèndum ni cap invent estrambòtic, no permetrem que es voti la independència catalana i si cal, per si no ho heu entès ja, si tot falla, no tindrem cap escrúpol a treure els tancs al carrer. Com deia aquell patètic polític de tercera que passava per estadista i per progressista, un tal Rubalcaba, «el Estado pagará el coste». No els importarà el preu a pagar, saben que Espanya és «too big to fall», que no la faran fora de la Unió Europea, de l’OTAN i de l’ONU, que simplement els passaran unes quantes factures i que ja les assumiran.
Més claredat, impossible.
Confondre Castella (AKA Espanya) amb el Canadà és un error polític monumental, una presa de pèl o una fugida cap endavant. O les tres coses al mateix temps.
A veure si entenem una cosa molt bàsica: per les bones no hi haurà sortida. Si hi ha d’haver divorci polític serà a hòsties, que són un dels fonaments ocults de la més sofisticada ciència política de tots els temps.
Enganyar-se sobre això és la millor manera de fer impossible la independència i allargar l’agonia fins al segle XXIV com a mínim, més encara en un país com Catalunya, prou ingenu per a pensar-se que les revolucions es fan a base de somriures, llibres blancs, manis impol·lutes i lleis agafades amb pinces. És com pensar que la sequera se solucionarà a base de processons, ciris a la Moreneta i restriccions del consum d’aigua.
Tanmateix, ull: la indigesta empastifada de l’acord de claredat, que no va ni anirà enlloc, té algunes probabilitats per reeixir. No per obrir cap mena de via cap a la independència, no, però sí per tancar-la definitivament a base d’anestèsia i d’inoculació a la societat catalana del mateix virus de sempre, tot i que una mica retocat a base d’enginyeria política matussera: fiqueu-vos-ho al cap, sereu espanyols fins al dia del judici final.
Davant d’això només hi ha un camí: o rendir-se i resignar-se o entendre que una independència és una revolució, es miri com es miri, contra l’ordre establert. I repassar els llibres d’història o el Google i veure com funcionen les revolucions i els seus pros i contres. I deixar-nos d’ingenuïtats i somriures i entendre que no hi ha i no hi haurà cap altre camí que plantar cara, amb totes les conseqüències. I si no hi estem disposats, si us plau, no somiem més truites i no fem més el ridícul, com vam fer el 2017.

