L’esquerra, en aquesta part del planeta que abans en dèiem Primer Món, ha volgut sempre conduir la gent cap a una reserva més justa. És discutible aquesta “justícia” que l’esquerra volia social, perquè els valors i les actituds sempre han estat alterables. Molt sovint, a conveniència. Fins al punt que el número dos del Partit Socialista Italià, Claudio Martelli, fent ús del pragmatisme més cínic, va arribar a exclamar: “Socialisme és tot allò que fem els socialistes”. Divisa procedent d’un postmarxisme que sembla de branca grouchista.Internacional única.
Una de les causes que l’esquerra catalana –com més a l’esquerra, més– ha brandat en aquestes darreres dècades ha estat la de reivindicar que a Catalunya cap tot el que vinga de fora. Sense excepcions ni restriccions. Fins no fa gaire era fàcil trobar-se en les manifestacions la pancarta “Papers per a tothom”. Quin “tothom”? Els que ja havien arribat i n’exigien per existir o tot aquell que en volgués i que creuara mars o muntanyes per demanar-ne?
La pretensió –més que utòpica, inconscient– ha estat obstinada. I estúpidament genèrica. Perquè “tothom” pot abraçar des d’un refugiat polític –algú que s’ha jugat la via fugint d’un conflicte que li la podia haver tret–, passant per un damnat de la Terra, fins a un expat, categoria que ara s’ha multiplicat com els conills, però que ja ve de lluny. Robert Graves, ja al segle passat, n’era un. I Camilo José Cela, un altre. Tots dos van recalar a Mallorca. Com els 15.000 que ara han convertit el Poblenou de Barcelona en una sucursal de Mayfair.
La bona fe –en podem dir, ni que coga, el bonisme– de l’esquerra arriba a límits tan alts, que ja fa temps que va descartar la paraula immigració. Immigrant no tenia un caràcter pejoratiu, però li’l van voler. I els etiquetadors de la pretesa bondat absoluta la van substituir per “nouvingut”. El terme nouvingut és idiota, perquè algú que acaba d’arribar a un lloc pot haver-ho fet des de qualsevol circumstància. No comporta, per exemple, patiment. La immigració, sí. Però tot ha de ser ensucrat de la manera més absurda. Un nouvingut sembla que vinga de festa. Un immigrant ve a treballar, a mirar de viure en millors condicions.
Com que fins i tot els prescriptors de la justícia universal que no s’equivoquen mai de vegades són capaços de rectificar, ara ho han fet. Sempre, no cal dir-ho, sense reconèixer una volva d’error. Ara ja no en diuen tant “nouvingut” com “migrant”. Què diferencia “migrant” d’emigrant o immigrant? Que no se sap si va o ve. Que és més imprecís. També deu ser més agradívol, més acollidor. Segur que més coent.
El ball semàntic pretén amagar el rovell. El rovell del problema. Perquè, es diguen com es diguen, els immigrants, els nouvinguts o el migrants sacsegen les realitats socials. Sobretot, si n’arriben molts. La pregunta és tan òbvia com fàcil de respondre: quanta gent de la part del planeta que abans dèiem Tercer Món voldria viure al presumptament Primer? Tanta, que no es pot dir. I amb raó. Qui escriu açò seria el primer. O és que algú es moca amb mitja màniga? Papers per a tothom, doncs?
L’error de partida era total. Des d’una posició ideal, tothom hauria d’haver estat benvingut, no nouvingut, perquè com deia Ovidi Montllor, “tot és de tots”. “Si és que hi ha cases d’algú”, rematava Sisa. Des d’una posició més sensata, la dreta no hauria de ser estúpidament xenòfoba i l’esquerra no hauria ser senzillament estúpida. Aquesta esquerra, tan candorosa, hauria d’haver distingit entre refugiats polítics i refugiats econòmics. Pel que fa al segons, que omplin mars i muntanyes, hauria d’haver-ne marcat restriccions. Perquè, per dur que semble, al Primer Món l’estat del benestar –siga molt o siga poc el benestar– el determinen els contribuents. I la solidaritat queda limitada pels pressuposts i les aportacions.
Però l’esquerra això no ho va fer mai. I ara es troba amb la “por” que tant criticava, però que es palpa. La por dels vells contribuents a perdre els beneficis de l’estat del benestar, que sempre consideren magres, amb nous contribuents que no contribueixen o que no contribueixen tant. I són la dreta i l’extrema dreta els qui atien aquesta por per substituir als governs l’esquerra “insensata”. Insensata en el millor dels casos. “Traïdora”, en el pitjor.
Un gravíssim incident ha marcat ara un punt d’inflexió en aquest Estat de les nostres amargors. Es diu Ceuta, que, a més, barreja les pors dels propietaris amb la infatuació nacional. Quan ara diuen “¡Con Ceuta!” no volen dir “¡Ceuta es España!”? L’esquerra té les seus imbecil·litats semàntiques i la dreta les seues mentides. Totes dues es pensen que la parròquia es mama el dit.
En el cas de Catalunya tot és més complicat, perquè ací la taxa de natalitat s’ha atrofiat i la d’immigració s’ha disparat. S’ha disparat tant, que el procés de substitució demogràfica no sembla ni cap avís ni cap distopia. És una realitat. N’hi ha dos partits –l’un, espanyol, i l’altre, català– que en trauen profit. La dreta –la dreta civilitzada, que és l’ací, no la d’allà– ho ha vist i ha mutat el discurs. Ha perdut la ingenuïtat –de vegades, els silencis interessats– que l’ha caracteritzada durant dècades.
I l’esquerra? També, també. Només cal escoltar què en deia abans, d’això, i què en diu ara Gabriel Rufián. Però qui més ha canviat és l’esquerra espanyola. El PSOE i el seu govern mantenen els mínims d’humanitat que demana la cartilla, però blinden les fronteres i es decanten per les repatriacions “amb garanties”, com els demana, també, l’europea. La que queda, perquè llangueix. Amb els pecats porta la penitència.
La dreta espanyola no ha volgut mai “papers per a tothom”, sinó esclaus laborals. D’ús domèstic o industrial. L’esquerra diu que ja no n’hi ha, de papers. Només per als que han entrat. I ja mira que n’entren ben pocs.
