Al pacte entre ERC i el PSC per a la investidura de Salvador Illa, 25 pàgines fetes públiques el juliol del 2024, s’hi llegia que un dels objectius del nou sistema de finançament, anomenat “singular”, havia de ser “l’assumpció progressiva, per part de l’Agència Tributària de Catalunya, de la gestió, la recaptació, la liquidació, la inspecció i la disponibilitat de tots els impostos suportats a Catalunya“. I l’apartat següent deia, i encara diu: “El primer tribut en què s’avançarà en l’aplicació dels objectius de la implementació del nou model de finançament serà l’IRPF. Les comissions esmentades anteriorment prendran els acords corresponents per assegurar la seva execució al llarg de l’any 2026”.
Després de l’espiral que ha esclatat aquest dimecres, val la pena anar a la lletra i comprovar l’ambició –o la grandiloqüència– del text que van signar els dirigents del PSC quan l’única cosa en què pensaven era a arribar a la presidència de la Generalitat. L’IRPF només era el principi. El pacte contenia altres compromisos immensos, com ara “construir una solució al conflicte polític basada en un consens ampli de la societat catalana sobre el futur de Catalunya”. No se sabia ben bé què volia dir però, en tot cas, ara ni se’n parla. Únicament es parla de l’IRPF, que només era el principi, perquè sembli que era l’objectiu final. Perquè sembli un horitzó llunyà i gairebé inassolible que requerirà, encara, un període de temps llarg i incert.
Aquest és el mètode amb què s’ha anat esmicolant l’acord d’investidura, un dels elements del qual –només un– era el finançament singular que, al seu torn, un dels ingredients que contenia –només un– era la recaptació de l’IRPF. Del que es va signar el 2024 només queda un compromís verbal d’aplicar l’ordinalitat, que es devia des de l’Estatut del 2006. De manera esperpèntica, s’acumulen compromisos sense complir fins al punt que ERC s’ha trobat reclamant, amb un acord nou, que s’apliqui el de fa vint anys. Això és precisament l’única cosa que li va arrencar Oriol Junqueras a Pedro Sánchez en la reunió del gener a la Moncloa. Lògicament, al líder dels republicans li va semblar poca cosa. Per això quan va sortir per la porta de la residència del president espanyol va anunciar que sense IRPF no hi hauria pressupostos. Tot el que ha vingut després ha sigut per fer-lo baixar d’aquest burro. Fins i tot la retirada dels comptes un cop ja eren al Parlament, a 48 hores de ser tombats. Illa ha fet un pas enrere, però només per fer agafar impuls a ERC cap a l’aprovació del pressupost. No se’n sap avenir que a hores d’ara no hagi quedat clar que, un cop investit, mana ell. O això pensa.
