Quantes vegades hem sentit l’expressió que, pel que fa a Catalunya, no hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta espanyola! Una idea que s’atribueix apòcrifament a Josep Pla per donar-li major autoritat. Per contra, sembla que ningú no ha pensat que l’inrevés també sigui cert, que, pel que fa a Espanya, no hi ha diferències reals entre l’esquerra i la dreta catalanes. A primera vista, una idea estrafolària, com sortida del diccionari del diable, d’Ambrose Bierce. Estranya, però real, fins i tot, hiperrealista. Fa set anys que hi ha governs independentistes amb les corresponents majories parlamentàries absolutes. Set anys de governs d’unió, bipartidistes, que han travessat aigües turbulentes, amb baralles internes, crisis, retrets, deslleialtats, però que mai, mai, s’han trencat.
Els de JxC rondinen pels racons que se senten menyspreats per llurs socis i demanen unitat. En canvi, els d’ERC veuen llur precària majoria d’un escó com una mena de crida divina a la governació de l’autonomia. Oriol Junqueras, com un nou Luter, compromet ERC a la lluita contra la puta de Babilònia, o sigui, la corrupció partitocràtica i el clientelisme, oblidant que el seu partit és el millor exemple del que diu. Clientelistes, corruptes, tarats, els insults i els exabruptes plouen sobre JxC, que presenta un diagrama de moral descoratjant i se’ls empassa tots en nom de la unitat. El seu flamant secretari general, Jordi Turull, ja ha pronunciat el “lasciate ogni esperança” al dir que no té cap intenció de trencar el govern independentista.
No hi ha diferència entre la dreta i l’esquerra catalanes pel que fa a Espanya. Totes dues col·laboren a la perpetuació de la condició autonòmica que els independentistes considerem colonial. Cap a Espanya, doncs, unitat estratègica d’acceptació, amb peix al cove o sense. A Catalunya, lluita sense pietat per l’hegemonia a dins de l’independentisme. La unitat de fons no impedeix que ambdós camps es presentin com antagònics. L’esquerra i la dreta subsisteixen, no vulgueu ser massa postmoderns. I, com sempre que hi ha antagonismes, algú proposarà una tercera via, una terza via, que sigui una mena de pont, capaç de comunicar totes dues ribes, amb poca cura de la doctrina escolàstica tradicional que tota tercera via és una quimera.
Entre l’independentisme pragmàtic, i dialogant i la unilateralitat trencadora hom creu que es pot trobar una posició mitjana. L’ANC sembla disposada a apadrinar un nou partit o moviment que seria una terza via. Però el problema no és si aquesta terza via tindrà base material electoral sinó que pugui trobar-se en competència amb una altra terza via, que ja seria la quarta i una quarta que seria la quinta.
El partit que l’ANC frisa per posar en marxa tracta d’aprofitar els vots dels desencantats del bipartidisme institucional. Al seu torn, els partits independentistes extraparlamentaris, que formen una constel·lació menor, semblen interessats a confluir en alguna mena d’organització unitària capaç de constituir-se en llista de país, per sobre d’ells mateixos com tels partits. Aquesta seria una altra terza via, en competència amb l’ANC car neix amb un plantejament i objectiu similar. L’independentisme contaria aleshores cinc opcions, si hi comptem la CUP. Si afegim que, amb tota probabilitat, l’organització unitària dels extraparlamentaris no aconseguirà pas esgotar el camp i encara hi haurà algú partit extraparlamentari que decideixi presentar-se per la seva compta, tindríem sis opcions independentistes a Catalunya. Tota una fita. Que n’aprenguin els escocesos!
Tres d’elles ja han provat que no tenen cap intenció de fer res per la independència. Resten les altres tres que, de materialitzar-se suposarien un esmicolament del vot independentista y l’amenaça que l’independentisme perdi la majoria parlamentària. El que vol dir que la proliferació de candidatures alternatives serà la base per revifar l’esmorteïda teoria vot útil.
En realitat, aquest vot útil no tindrà cap utilitat, perquè, si guanyen els grans partits independentistes, es perpetuarà la submissió autonòmicolonial i, si guanyen els unionistes, també. Quant a les opcions extraparlamentàries, davant l’arrasadora maquinària propagandista del procés, llur sola esperança, si de cas, és aconseguir un grapat d’escons per a condicionar la política claudicant del bloc processista. És a dir, repetir la futilitat de la CUP.
8 
1 
