Sembla que el jutge Llarena ha desgranat de forma quirúrgica les raons per les quals en les properes hores la cort judicial de Sassari hauria de lliurar a la justícia espanyola l’eurodiputat Carles Puigdemont, fins ara protegit per una immunitat que en principi el protegeix en els seus viatges al Parlament europeu (i retorn a casa), però per a cap altra cosa. L’experiència de viatjar (en cotxe) a França amb l’abstenció de gesticulació per part de les autoritats gal·les potser ha encoratjat l’expresident a fer la visita, aquest cop en avió, a una localitat italiana on la policia, amb l’ordre de detenció policial activada, el va posar a disposició del jutge, sense que això no impedís el seu contacte amb l’independentisme sard.
La distància i de vegades incomunicació entre l’europol i l’eurojust com a fórmules de cooperació de la Unió Europea s’ha tornat a produir. L’opinió publicada s’ha afanyat a dir qui té raó, o qui ha comés una errada, i de fet, el que finalment ha succeït no aclareix la situació, doncs si bé els jutges l’han deixat tornar a Waterloo, també és cert que està citat per comparèixer avui davant del tribunal, que haurà de prendre una decisió definitiva; el que vol dir que el sainet encara no ha acabat, amb les derivades que això ha tingut (ho volguessin o no) per a les relacions entre els dos socis de govern a Catalunya i en les relacions del govern, especialment de Pere Aragonés, amb el govern central. Que a ERC no interessa que Carles Puigdemont centri el debat polític es demostra en la seva actitud i declaracions davant la possibilitat que sigui extradit. I per suposat, l’intent de Pedro Sànchez de quedar-se al centre del quadre ideològic espanyol, arrenglerant PP i VOX en la crítica de les seves relacions i arraconant Podemos en la irrellevància en aquest àmbit es veu perjudicat en la possibilitat que Junts critiqui una taula de diàleg plena de tantes línies vermelles com interessos de què funcioni.
Entre tantes línies creuades en el fons ja és igual qui tingui raó. La baralla protagonitzada per l’advocacia de l’Estat i el Tribunal suprem no han afegit precisament glòria a cap de les dues institucions. Per començar, la filtració de què en el tribunal hi havia desànim per haver de tastar l’enèsima possibilitat de què “el fugat” ho tornés a fer no diu gaire de la imparcialitat de la institució, si és que el rumor és cert. Per la seva banda l’advocacia de l’Estat semblava del Govern, doncs en ficar-se enmig del que clarament eren qüestions jurisdiccionals demostrava una intenció política que convé concretament a dos partits polítics, amb independència de les virtuts que després demostri tenir la “taula de diàleg”, però que no podria dir-se, a priori, que sigui la defensa dels interessos de l’Estat. Veurem com acaba, si és que algun dia ho fa, però mentre tant aquestes institucions ja estan clarament perjudicades.
