L’experiència històrica ens hauria de servir per desconfiar dels grans principis, les grans paraules i els grans conceptes. Una dels recursos clàssics de l’oratòria, especialment útil per a venedors de fum, consisteix a expressar aspiracions amb què tothom pugui estar d’acord i generar un relat del qual no sigui possible dissentir. Ningú amb un mínim de sentit comú pot estar en contra de la pau, ni de l’amor, ni del benestar, ni de la justícia. El problema és sempre la lletra petita, el detall, el que comporta l’esforç per assolir-lo.
Encara que a molts els sonarà d’oïda, bona part de les accions que estan realitzant els diversos estats tenen a veure amb l’Agenda 2030, un compromís liderat (teòricament) per les Nacions Unides, continuació dels objectius del Mil·lenni, i signats el 2015. Com que, en el fons ens trobem davant d’un tractat internacional, això vol dir que tots i cadascun dels estats han d’adaptar les seves legislacions i han d’adoptar mesures per arribar a aquests objectius signats que tenen a veure amb la reducció de les emisions, el creixement sostenible i altres grans principis i paraules dels quals no és possible discrepar… tret que comencem a veure amb detall què passa.
I això ja ho estem començant a viure en primera persona. La guerra contra el cotxe privat, sense anar més lluny, desfermat des d’una esquerra ecologista que en cinquanta anys ha estat incapaç d’estroncar la creixent rasa que s’eixampla entre classes socials, o reduir el temps de treball de les classes treballadores. Ans al contrari, ens trobem cada vegada més, com ha demostrat el conseller Cambray, una reducció de les vacances dels alumnes perquè així convertir l’escola en una guarderia a fi que els empresaris, com passa des de fa algunes dècades, vagin incrementant el temps i la intensitat de la jornada de treball, mentre que els salaris van perdent poder adquisitiu.
El tema de la guerra al vehicle particular –i la indiferència respecte als grans creuers o els jets privats– resulta ben simptomàtic. El cotxe, aspiració de les classes treballadores, que atorga independència i estalvia temps, ha estat apartat dels centres de les ciutats que acaparen l’ocupació terciària i que encareix el preu de l’habitatge a nivells estratosfèrics. Les rendes modestes –i voldria recordar que, a Catalunya el salari més freqüent ronda els 1.200 € nets–, són expulsades dels centres de les ciutats –el lloguer mitjà a la ciutat de Barcelona s’acosta als 1.000€– i això fa que la majoria de treballadors hagin de desplaçar-se més i més (amb la pèrdua de temps i diners). Amb la supressió dels aparcaments gratuïts, la prohibició dels cotxes antics i les restriccions d’entrades a les ciutats, la classe treballadora (que a Catalunya representa més de la majoria de la població) veu com els seus desplaçaments són més llargs en temps, i resulta freqüent que en una jornada tipus de 40 h setmanals, els desplaçaments, cada vegada més llunyans i problemàtics s’acabi afegint més de deu hores robades al descans, la vida familiar o qualsevol altra cosa més important que engruixir els ingressos d’altres. Fora de les grans capitals, les coses s’estan posant també difícils. Voldria recordar que fins fa quatre anys era possible adquirir vehicles privats de motors atmosfèrics per sota de 8.000 €. Els cotxes elèctrics, amb una tecnologia amb encara moltes limitacions, difícilment baixen dels 30.000 €, lluny de l’abast de la majoria de butxaques dels catalans. En altres paraules, en nom de la “sostenibilitat” s’està impedint la mobilitat privada de la majoria, mentre que, aquell que disposa de prou ingressos, sí que en tindrà, amb el component d’autonomia, independència i estalvi de temps. En altres paraules, en nom de la salvació del planeta estem aconseguint retrocedir mig segle pel que fa a drets com el de la mobilitat i la privacitat. I tot plegat en unes circumstàncies en les quals l’habitatge també representa un luxe asiàtic, les classes treballadores han començat un imparable procés de relloguer d’habitacions, i ja comencem a adonar-nos que disposar de treball no et garanteix sortir d’una pobresa cada vegada més estesa. Voldria recordar que, a Catalunya, tres de cada deu infants són pobres.
Altres elements vinculats a la sostenibilitat (i no s’entén massa el perquè, atès que no es veu cap connexió amb la hipotètica salvació del planeta) té a veure a modificar els sistemes educatius. Es tracta d’allò que s’anomena “educació competencial” que, rere un embolcall pedagogista emocional i paulocoelhista, parlen de potenciar l’adaptació dels alumnes a les circumstàncies canviants de l’economia. En plata, això vol dir que l’escola deixi d’ensenyar als nens i nenes, de dotar-los de coneixements científics, humanístics i culturals, per passar a ensinistrar-los, no només per a un mercat laboral despòtic i precari, sinó, i molt especialment, per tal que, en base a una mena de budisme new age aprenguin a conformar-se passivament davant l’explotació, la indiferència i la injustícia d’un sistema econòmic que, ja ho veiem, especula amb habitatge i productes bàsics mentre permet que es passi gana o la gent no disposi d’un sostre.
En altres paraules, això dels objectius del mil·lenni, en nom de la salvació del planeta, la crisi climàtica o qualsevol altre pretext, el que es tracta és allò que va definir tan bé la pensadora canadenca Naomi Klein quan va exposar la seva teoria sobre la doctrina del xoc. Klein, una de les grans analistes contemporànies identificava el que denominava com a “capitalisme del desastre” aquelles maniobres de caràcter polític i econòmic que aprofitaven qualsevol catàstrofe natural o induïda per tal que l’elit econòmica imposés la seva agenda neoliberal, privatitzadora, desreguladora i, ras i curt, de saqueig i pillatge de les classes treballadores i mitjanes per part de les elits. Des dels cops d’estat d’Amèrica Llatina fins a l’huracà Katrina, tota situació excepcional que causava paràlisi i terror davant una societat civil indefensa, era aprofitada, al més pur estil carronyaire, per inversors i especuladors oportunistes. Així, grans multinacionals imposaven condicions draconianes d’explotació dels treballadors xilens aprofitant la prohibició dels sindicats, o grans grups d’inversió aprofitaven la destrucció d’escoles públiques a Nova Orleans per crear una xarxa d’escoles privades finançades per diners públics, o inversors occidentals saquejaven impunement les indústries exsoviètiques després del col·lapse de 1991, o grans grups empresarials privatitzaven tots els serveis d’un Iraq devastat –generant un grau de corrupció mai vist–, o les grans cadenes turístiques instal·laven hotels de luxe a les costes devastades pel tsunami de 2004 fent fora a la població autòctona… i podríem seguir! De fet, actualment s’explica que, amb motiu de la guerra, Ucraïna està saquejant el patrimoni dels sindicats, prohibint partits d’oposició o que els estalvis de la gent puguin ser expropiats per l’Estat en ple caos i confusió en nom de la bandera i al servei d’unes elits extractives no massa diferents a les dels seus contendents. Doncs molt probablement, la “sostenibilitat” va pel mateix camí.
Ningú no pot estar en contra de “salvar el planeta”. La crua i dura realitat és que, en la seva concreció, com deia Macron, la fi de l’abundància sembla un fet… només per a aquells que no siguin milionaris! El moviment dels armilles grogues, en certa manera, va ser un avís. El creixement del trumpisme, i a Europa, els moviments d’extrema dreta poden ser una reacció perillosa (i contraproduent) encara que lògica davant el “papanatisme” de fer creure a la gent que per salvar el planeta cal que la classe treballadora retrocedeixi un segle. Al final resultarà que la sostenibilitat és insostenible.
4 
2 
