Sovint, les iniciatives que marquen un abans i un després no triomfen tant per una excel·lència intrínseca com pel do de l’oportunitat, per la capacitat de posar lletra a una música que la gent xiula pels carrers. Això és, precisament, el que ha passat amb l’Informe Fènix, una anàlisi exhaustiva elaborada per professionals de l’economia i la sociologia sobre l’evolució, al llarg del darrer quart de segle, del model de creixement aplicat —més aviat perpetrat— a Catalunya. El veredicte és dur: Catalunya no creix: s’engreixa. El país ha guanyat volum en termes de PIB, sí, però es tracta d’un volum que no és múscul ni estructura, sinó greix: activitats d’escàs valor afegit, baixa productivitat i un sistema econòmic que absorbeix / consumeix una quantitat ingent de població —en un dels creixements demogràfics més intensos del continent europeu— en sectors prescindibles i amb salaris que, a la pràctica, equivalen a una subvenció encoberta –tot salari per sota dels 29.500 euros bruts anuals, així ho són, mercè als càlculs dels autors–. Una subvenció sufragada per unes classes mitjanes profundament assetjades per una pressió fiscal esterilitzadora i per uns serveis públics abocats al límit del col·lapse. També les conclusions són demolidores: si no corregim el rumb, ens encaminem cap a una etapa de decadència econòmica i nacional.
No es tracta de cap revelació inaccessible a qualsevol observador mínimament sensible. N’hi ha prou amb mirar al voltant. L’arribada sobtada de grans contingents d’immigració —sovint, al seu torn, sotmesos a una mobilitat constant i mancats de veritables oportunitats d’arrelament— es destina a activitats que aporten ben poc –o res– al bé comú. Un turisme desbocat, capaç fins i tot d’expulsar els autòctons d’espais habitats durant generacions; una indústria càrnia essencialment exportadora, amb un cost ecològic elevadíssim i unes condicions laborals que ens acosten al segle XIX; uns repartidors perfectament prescindibles, atès que la immensa majoria de ciutadans poden desplaçar-se a botigues i comerços, o reemplaçant una empresa estatal de correus perfectament capaç de satisfer les necessitats col·lectives; un reguitzell d’indústries obsoletes que només obtenen rendiment a còpia d’explotació laboral. I encara podríem continuar. A tot això s’hi afegeix l’arribada de persones amb salaris irrisoris que necessiten subsidis per subsistir —subsidis que surten dels impostos d’unes classes mitjanes ja prou delmades des de la crisi del 2008-2012— i que arriben amb famílies que competeixen amb la població autòctona per uns serveis públics estancats, quan no afeblits, respecte de fa tres dècades: transport, sanitat, educació, administració. Tot plegat ajuda a explicar aquest malestar profund que sovint adopta la forma d’un populisme tàcit –creixentment explícit–, i que tard o d’hora acabarà prenent la forma d’un terratrèmol electoral.
Certament, el que passa a Catalunya s’assembla força al que es veu en altres indrets d’Europa. La diferència és de grau, però també de centralitat: aquí, aquest model ha estat l’opció econòmica principal, en un país on la sobirania, especialment l’econòmica, ha anat a menys. L’informe estableix comparacions amb altres comunitats autònomes i amb regions europees que, com la catalana, havien destacat per un dinamisme econòmic sostingut, almenys durant el darrer segle i mig. El problema és que la desindustrialització, inaugurada per l’opció neoliberal de fa mig segle i consolidada per una entrada a la Unió Europea que reservava al sud del continent una especialització no escrita en sol, platja i serveis de baixa qualificació, ha acabat conduint-nos a un declivi que ja avui és difícil de rectificar. I que, si no s’hi posa remei, pot esdevenir irreversible.
Tanmateix, l’informe no es limita a diagnosticar la malaltia: també apunta un conjunt de mesures per corregir aquesta dinàmica regressiva. Redactat per experts d’un ampli espectre ideològic, acaba proposant, en el fons, mesures que podríem situar en el terreny tradicional de l’esquerra: apujar el salari mínim, alleugerir la càrrega fiscal de les classes mitjanes, reduir el pes del turisme, desincentivar les activitats econòmiques lesives per a l’interès general del país o convertir el català en un requisit obligatori per a qualsevol treballador de cara al públic. No ho formula exactament en aquests termes; però s’hi entreveu, a la llum del que sovint es diu sobre l’èxit de l’economia xinesa, la necessitat d’una certa planificació econòmica. És a dir: que les grans decisions polítiques, socials i econòmiques no quedin abandonades a la inèrcia dels diners fàcils i la lògica castellana de “pan para hoy, hambre para mañana”, sinó sotmeses a un cert control democràtic. I, en aquest marc, també es fa evident que Madrid no és una solució, sinó un obstacle, i que la sobirania és, alhora, un imperatiu moral i existencial.
Com era previsible, el ressò que els principals mitjans han dedicat a l’informe, malgrat la transcendència de les conclusions i el prestigi acreditat dels autors, ha estat poc menys que anecdòtic. TV3, per exemple, hi ha esmerçat menys atenció que a una balena trobada morta a les platges de Dinamarca. I, tanmateix, aquest document hauria d’ocupar un lloc central en el debat públic, no des de la lògica efímera de la notícia derivada d’una presentació pública, sinó des de la gravetat de la pregunta que planteja: què vol ser Catalunya durant els pròxims cinquanta anys? O, si més no, què no hauríem de continuar fent durant la pròxima dècada si no volem enfonsar-nos del tot en el pantà de la mediocritat i la decadència? Potser aquesta indiferència s’explica perquè l’asfíxia de Catalunya forma part, probablement, d’una estratègia deliberada: de Madrid, obsessionat a liquidar un competidor nacional; de París, entestat a sabotejar les comunicacions per impedir la influència natural de Barcelona al sud de França; o de Brussel·les, decidida a preservar la Mitteleuropa com a espai productiu mentre reserva a la Mediterrània el paper de la seva Florida particular.
I què dir de la política catalana? El PSC practica un anestesisme dòcil, subordinat al gran Madrid, aquest forat negre que ja ha buidat l’Espanya interior i que aspira ara, mitjançant una política econòmica absurda i tercermundista, a consumar la subordinació de Catalunya. Especialment a través d’una política migratòria que, amb la importació massiva de migrants llatinoamericans, contribueix a afeblir la presència pública del català i a accelerar la desnacionalització del país. ERC, per la seva banda, sembla tenir com a única obsessió abraçar-se al PSC-PSOE per preservar les milers de canongies heretades de l’època de Pere Aragonès, i així garantir la supervivència d’uns quadres polítics que, com ja es va veure en la gestió educativa, destaquen sobretot per la seva mediocritat, ineptitud i deshonestedat. L’espai dels comuns continua igualment aferrat a la fantasia que és possible fer polítiques d’esquerres —és a dir, en la seva lògica, repartir drets sense assumir responsabilitats; tirar de la guardiola comuna sense gaire idea de com omplir-la — dins una estructura colonial sostinguda pel feudalisme fiscal madrileny. Junts, mentrestant, encara no sap què vol ser quan sigui gran. I la resta, senzillament, és anecdòtica.
L’Informe Fènix hauria de ser objecte de debat obligat a tot l’espai públic i polític. Perquè només hi ha una manera adulta d’afrontar el futur: discutir les qüestions tangibles i deixar de refugiar-nos en ornaments estètics. La independència, que continua essent la qüestió central de tot plegat —l’elefant a l’habitació que tothom s’esforça a ocultar—, tampoc no serveix de gaire si no va acompanyada d’una discussió seriosa sobre la mena de país que volem ser. Perquè la independència implica necessàriament economia, demografia i serveis públics. Però implica, sobretot, una idea de país que vagi més enllà de la retòrica buida en què ens hem anat resignant a viure.
