Els amants del cinema de ciència-ficció deuen recordar amb afecte i nostàlgia la criatura que destarota els passatgers de la nau USCSS Nostromo a la pel·lícula Alien: el vuitè passatger. En una de les escenes més celebrades del film l’oficial científic Ash fa un tall a una de les potes d’un paràsit que s’ha encastat al casc i s’ha enroscat al coll d’un dels tripulants. L’intent resulta quasi letal per a tots els membres de la tripulació perquè la laceració deixa anar un àcid altament corrosiu que va travessant, una a una, totes les plantes de l’aeronau.
La vibra d’Alien ha rebut diversos i magnífics apel·latius, però un dels que ha tingut més fortuna és el de Xenomorf, “forma estranya”, en grec clàssic bàsic. D’escola de batxillerat antic. Per a la memòria col·lectiva de la humanitat quedaran per sempre lligats el nom Xenomorf i l’àcid virulent. Per a la memòria recent dels catalans igualment queden travats l’independentisme amb la vocació abrasiva.
Els tres partits que van conjurar-se en precari per impulsar el denominat Procés mai es van trenar com hauria calgut. Les entitats dites civils van suar sang perquè Convergència Democràtica, Esquerra Republicana i la CUP no es feren estelles entre ells i no desballestaren l’intent secessionista en cada pas del viacrucis. El miracle del Procés no va ser el referèndum, sinó arribar-hi. En realitat, si van arribar on van arribar, va ser perquè cadascun d’aquests tres partits no volia saltar de la xalana abans que no ho feren els altres. I mentre es mossegaven i s’arrapaven entorn del timó l’artefacte processista saltava les pantalles.
El final, tan bèstia, del Procés va endurir encara més les posicions i les misèries. Des que l’estratègia partidista i personal va determinar un grup exiliat i dos de reclusos, les aversions i les repugnàncies encara es van disparar més. A poc a poc el denominat “eix nacional” s’ha anat diluint i ha deixat pas a l’eix emocional, que es decanta per la ideologia com el millor ariet. L’eix partidista es manté, perquè no s’havia fos mai.
Al mateix temps ha anat prenent alçada una allau de despagats amb els líders i els partits que van impel·lir el Procés que se superen en la supuració. Per a purul·lència, la nostra!
L’independentisme social, popular, deu ser molt fort perquè, malgrat els que se’n proclamen representants polítics i els dimoniets de la terra, aguanta metxa. Al darrer sondeig de Centre d’Estudis d’Opinió, per exemple, els quatre partits que es reconeixen independentistes superen, per la banda alta de la forquilla, la majoria absoluta al Parlament. El CEO reflecteix, alhora, que l’independentisme torna a ser l’opció més sentida i valorada entre els entrevistats. S’ha de ser molt obstinat per mantenir el credo malgrat els seus sacerdots. Ni sant Joan tenia una fe tan vigorosa.
Mentre el president de la Generalitat actual, el seu govern, el seu partit i el PSOE proclamen una vegada i una altra que els catalans han deixat enrere el malson de la divisió i que el país ha entrat beatíficament en la normalitat, els paranormals mantenen la força persistent. Però la mantenen debades, perquè la màxima condició per mamprendre de nou és la unitat. Tan fictícia i fràgil com es vulga, la unitat durant el Procés es va mantenir fins a l’esclafit final. I ara s’ha dissipat.
Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP només resten. O divideixen. I l’operació és més amarga si es considera la incapacitat additiva d’Aliança Catalana.
Tant se val que finalment el Tribunal Suprem permeta, a contracor o magnànimament, que tornen els exiliats o que els indultats queden habilitats per a presentar-se a unes eleccions. Tant se val que Carles Puigdemont recupere l’impuls perdut de Junts, que Aliança sume a les enquestes alguns diputats més, que Esquerra aguante l’hipotètic correctiu de pactar amb el PSC i el PSOE o que el zombi de la CUP sobrevisca. Allò que realment importa és si l’independentisme, unit, amb les sigles que siguen, és capaç de traçar noves estratègies transgressores que no resulten tan decebedores.
I no. Perquè l’independentisme català és xenomorf. Al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. Perdrem nostres banderes desbudellant-nos a calbots.
