La segona trobada de la Societat d’Estudis Militars de Catalunya, ha provocat un cert terratrèmol polític en el PSC, com explicava el periodista Quico Sallés en aquest mateix mitjà. L’entitat, que segons la seva pròpia plana web sorgeix com a una sectorial de l’ANC el 2014, porta cert temps desenvolupant el que qualsevol altre país normal europeu, fa: exercir de laboratori d’idees al voltant de la defensa, i com qualsevol altre grup amb presència d’acadèmics, a la geoestratègia.
La ira de PSC i C’s contra aquesta mena d’entitats, és comprensible. Representa un gest, modest encara que significatiu, que això de la independència es prepara en tots els àmbits, també el de la defensa, si més no des d’un aspecte teòric, i que surt una mica del llirisme que va caracteritzar l’independentisme majoritari actual en els seus orígens. Si la repressió inquisitorial espanyola s’ha desfermat amb una fúria incontrolable contra la diplomàcia catalana, contra els jutges catalans que no seguien el joc a la magistratura filofranquista, i fins i tot contra aquells mossos i funcionaris que es van distingir per una actuació exemplar durant els sospitosos atemptats del 17 d’agost del 2017, és perquè aquests espais són els que realment poden servir per posar les bases d’un estat, i per tant, donen més possibilitats de materialitzar el projecte de ruptura amb la monarquia postfranquista del 78.
En els primers anys de la dècada passada, quan l’independentisme creixia proporcionalment a la degradació i desprestigi del règim del 78, com moltes altres persones més o menys inquietes i amb algunes coses publicades en temes històrics, vaig participar en diversos debats sobre com havia de ser la República Catalana. Eren moments d’il·lusió, un sentiment comprensible perquè representava els primers moments en què bona part de la societat catalana acabava de sortir de l’armari independentista, i la decepció per l’estafa de la Transició i la defunció íntima de tot indici d’espanyolitat, se sublimava en una esperança d’alt octanatge, una substància inflamable que va funcionar com a benzina de la mobilització. En aquest sentit, i no sense dosis de candidesa, es pretenia construir una República virtuosa, fonamentada en el benestar, farcida de generositat i imbuïda per la cultura de la pau. Tanmateix, servidor de vostès, que podria considerar-se pacifista, que va donar suport a l’objecció de consciència –em sento orgullós que, a causa de la meva miopia, em declaressin “inútil per a la pàtria”–, era una veu discordant. “Catalunya ha de tenir exèrcit, un com el suís, amb participació i implicació ciutadana”, afirmava, i ho continuo defensant. I, després de veure l’extrema violència amb què van actuar les forces policials i els grups de paramilitars que actuaven amb impunitat els primers mesos del 155, encara amb major raó.
En un altre estadi molt diferent de la història, havent conegut la naturalesa fosca, inquisitorial, repressiva, otomana d’Espanya, és obvi que la República té dret a ser virtuosa, i alhora té l’obligació de no ser ingènua. De la mateixa manera que Israel, Irlanda o Eslovènia, cal tenir previst que la presència d’un enemic declarat que et vol destruir implica trencar determinats tabús, i preocupar-se sobre quina és la manera de fer front a invasions, operacions de guerra bruta, ingerències o tota mena d’arts malèfiques que fan servir els grans imperis respecte els seus veïns, especialment si els perceben com a febles. És trist haver de plantejar aquesta mena de coses i constatar que les relacions internacionals són una selva amb un vernís descolorit de civilitat. I que una futura República Catalana, ha de disposar del seu propi exèrcit, els seus serveis d’intel·ligència i de contraespionatge, i també entendre que la primera obligació de tot estat és defensar la seva permanència en el temps i l’espai.
Un dels problemes d’aquell independentisme idealista d’ara fa una dècada és que pretenia crear una Catalunya de La casa de la pradera en un món inestable i insegur que, potser amb algunes dosis d’exageració, s’assembla més aviat al que dibuixa Homeland. En diversos debats on vaig participar vaig trobar diverses resistències a concretar com havia de ser el país que assolirà, en un moment o en un altre, la independència: serà un estat socialdemòcrata, o liberal? Quina mena de política econòmica seguirà? Quina mena de política cultural? Què passa amb la llengua? Com es decidirà la nacionalitat? Quina mena de polítiques laborals? L’independentisme era tímid aleshores i sentia certa por a abordar temes incòmodes. Tanmateix, de res pot servir deslliurar-nos de l’espoli fiscal si no saps què fer amb els diners que sobrin, o difícilment s’eixamplarà la base si no ets capaç de fer la independència un projecte atractiu –i pragmàtic, i integrador– per a la majoria.
Certament, l’independentisme pragmàtic, enmig de les dificultats desfermades per la repressió i la inconsistència de les institucions autonòmiques i els partits polítics, significa anar construint, més que “estructures d’estat”, un estat, amb els seus elements tant simbòlics com pràctics. I en aquest sentit, el que pot fer la Societat d’Estudis Militars, com el que poden fer empresaris disposats a crear un banc amb llicència fora d’Espanya, com el que puguin fer juristes que vagin creant un embrió d’un sistema judicial, fins i tot com es creen les pròpies clavegueres, com fan la resta d’estats, grans o petits del món són, potser, coses menys visibles, encara que més pràctiques que grans principis, belles paraules i espectaculars mobilitzacions.
