Què fer?

És el títol d’un dels més famosos pamflets de Lenin, publicat en 1902. Reproduïa literalment el d’una llavors encara més famosa novel·la del filòsof Nikolai Chernichevski, un best seller publicat en 1863. Ambdues obres tractaven el problema de la consciència revolucionària del poble i si aquesta hauria de sorgir de forma espontània del si del mateix poble o calia esperar que vingués ja elaborada com a teoria per un estament intel·lectual a sobre dels treballadors, pagesos o proletaris.

Sempre que es viu alguna mena de daltabaix social, un moment de “subversió de tots els valors”, hi haurà intel·lectuals que proposaran llurs cogitacions. Chernichevski i Lenin, coincidien en la necessitat d’una teoria que, elaborada a l’exterior, conformés la consciència revolucionària. Per a Lenin, aquesta era la tasca del partit revolucionari, constituït en avantguarda de la classe al que un dels seus deixebles va considerar com “el príncep modern”. La qüestió, sempre la mateixa: l’espontaneïtat de la gent o la teoria dels dirigents.

Els efectes del terrabastall de l’1-O no es poden amagar de cap manera, ni passant milers de pàgines. La prova són les tres eleccions amb majories absolutes independentistes. I la contraprova, el fet que els governs que n’han sorgit no han fet res per la independència. 

La conseqüència és l’actual situació de marasme de l’independentisme, del sentiment d’independència que, continua majoritari, diguin el que diguin les prospeccions. Per darrere una actualitat a ritme embogit, batega una opinió que està decebuda i se sent defraudada pels “prínceps moderns”. Els partits no elaboren cap proposta per fer efectiva la independència; al contrari, desmobilitzen.

L’episodi de l’espionatge ha palesat la doble ànima de l’independentisme partitocràtic. La unitat independentista posa per a la història al més alt nivell en una foto a Brussel·les per denunciar una altra agressió de l’Estat espanyol. Però desapareix quan es tracta de posar-se d’acord sobre quines seran les mesures que s’han de prendre per donar una resposta. És a dir quan es tracta de contestar a la pregunta de “què fer?”.

Per a Oriol Junqueras cal insistir a la taula del diàleg, ara esdevinguda “bandera del diàleg”. Un diàleg que rau en la mútua confiança, avui una miqueta malmesa per la impròpia i il·legal tafaneria de l’Estat, que haurà de tenir alguna conseqüència. Sense oblidar, és clar, que la mútua confiança porta a admetre la hipòtesi que el Pegasus s’hagi fet valer també per espiar el gobierno. Un cas de l’arrosseur arrossé.

De l’altra banda, el president Puigdemont demana que es posi fi a la farsa de la taula del diàleg; que s’exigeixi la dimissió del gobierno; que la Generalitat trenqui relacions amb l’Estat. Sona radical i sembla apuntar a una proposta de via cap a la independència, encara que no estigui pas clar quins passos s’haurien de fer per trencar. Tanmateix, la proposta no és gens creïble, car afecta un partit que forma part del govern que hauria de trencar, però no trenca. I no només no trenca, sinó que manté pactes inadmissibles amb el partit amb el qual vol trencar, com és el cas de la DIBA, símbol de la corrupció partitocràtica i terreny on es veu la falsedat del discurs independentista dels prínceps moderns, dels partits.

Aleshores, què fer?

El fracàs dels partits dits independentistes arrossega també les formacions partidistes extraparlamentàries més petites, la multiplicitat de les quals afavoreix la resignació del vot útil, també conegut com a “vot amb la pinça al nas”. Perquè estem parlant d’eleccions; ningú no parla d’altres tipus d’accions col·lectives si no és per prevenir-les.

La qüestió, doncs, sembla ser si és possible bastir una opció que no sigui vista com un altre partit amb vocació extraparlamentària. La fórmula és coneguda, un moviment que, malgrat constituir-se com a partit per raons regals, sigui una entesa ciutadana, transversal, sense partits, amb l’únic objectiu d’aconseguir la independència. Una llista de país amb vocació majoritària.

El punt feble d’aquesta proposta és la seva credibilitat, que ha d’estar sostinguda per una legitimitat per sobre de qualsevol dubte. Només amb aquesta legitimitat es pot mantenir un lideratge capaç de dur el poble el seu alliberament nacional.