A finals del segle XIX, ja fa més d’un segle i mig, el catalanisme es va adonar de manera clara que, per tal d’aconseguir els seus objectius de caràcter cultural, lingüístic, econòmic i social, havia de fer política. Des de feia algunes dècades, el catalanisme –els catalanismes– havien anat definint uns objectius en el terreny de la identitat, de la voluntat de ser, de la relació fiscal amb Espanya, de la vocació de fer en tots els sentits un país modern, amb progrés econòmic i cohesió social. Però a partir d’un cert moment es van adonar que per aconseguir això havien de fer política. I per fer política s’entenia crear formacions catalanes i catalanistes, no dependents de les formacions polítiques d’àmbit espanyol, que treballessin per aconseguir el màxim autogovern possible i que tinguessin la voluntat de governar les institucions catalanes resultants d’aquest autogovern. Amb el doble objectiu d’aplicar el poder polític disponible a aquest horitzó de modernitzar el país mantenint-ne la identitat i el d’anar engrandint progressivament l’autogovern, en bona part participant des d’una perspectiva i uns objectius catalans en la política espanyola. Fer política amb organitzacions d’àmbit català, des d’una perspectiva catalanista, governant Catalunya i negociant amb Espanya.
Cal suposar que el catalanisme va arribar a la conclusió que li era imprescindible fer política i una política pròpia perquè sense poder polític i amb el poder polític existent en mans sempre alienes i sovint hostils cap dels seus objectius econòmics, cultuals, lingüístics o socials seria possible. El catalanisme no podia triomfar sense algun grau, el màxim possible, de poder polític. Per tant, des de llavors, totes les organitzacions catalanistes han intentat governar Catalunya, des de les institucions que han tingut a l’abast en cada moment: la Mancomunitat, la Generalitat republicana, la Generalitat recobrada… i sempre o gairebé sempre l’han governat. Amb un programa catalanista a Catalunya i una participació en la política espanyola dissenyada des d’una perspectiva catalana. Fins i tot qualsevol de les formes –que n’ha tingut més d’una- del que hem acabat anomenant el peix al cove responien a aquesta estratègia: anar a buscar a Madrid el peix que Catalunya necessita, però també tenir el cove on posar-lo, governar les institucions catalanes a les quals aquest peix els podia aprofitar.
Vull dir que per al conjunt del catalanisme (tot i ser un moviment a la vegada divers i transversal, amb organitzacions diferents que competeixen entre elles, però amb una implícita solidaritat catalana permanent) governar Catalunya, governar les institucions catalanes, ha estat la principal prioritat. Per al catalanisme, governar o deixar de governar Catalunya no forma part d’una dinàmica d’alternances, ara sí i ara no segons els resultats. És una necessitat vital, una condició indispensable per al propi projecte. Irrenunciable. Pot haver-hi alternances dins del catalanisme, però una alternança entre catalanisme i no catalanisme hauria significat un fre transcendent a les aspiracions del catalanisme en el seu conjunt. Per això, partits catalans d’ideologies diverses i contradictòries, a dreta i esquerra, no es volien dependents, sinó d’àmbit català i han aspirat sempre a governar les institucions catalanes. Recordo que ja fa molts anys un alt dirigent del PSUC, diria que Gregorio López Raimunod, intentava explicar en un interrogatori que el PSUC i el PCE eren com dues taronges: podien tenir el mateix gust, el mateix color i la mateixa textura. Però eren dues taronges, el PSUC no era un grill de la taronja del PCE. I estic convençut que el president Maragall, Raimon Obiols i molts dirigents socialistes catalans del temps del tripartit, fins i tot el mateix president Montilla, veien el PSC com una taronja, no pas com un grill de la taronja del PSOE. Tot i que ja llavors una part del mateix partit el PSOE en el seu conjunt els veiés i els volgués com un grill de la taronja única del socialisme espanyola…
Amb aquests antecedents, per als partits catalanistes actuals –i l’independentisme és una part, avui en dia la més important quantitativament, del catalanisme- la perspectiva que Salvador Illa sigui el pròxim president de la Generalitat aniria en la direcció contrària dels seus interessos compartits i de la tradició o de les tradicions dels que provenen. El catalanisme deixaria de governar Catalunya. Si es volgués fer una política de peix al cove, el catalanisme hauria perdut el cove. Fins i tot si anés a buscar peix, aniria a parar a un cove aliè (en un cert sentit no s’hauria mogut del mateix cove). Per al catalanisme, que Salvador Illa fos el president de la Generalitat seria un retrocés significatiu, transcendent. Però hi ha una hipòtesi pitjor: que fos el catalanisme el que fes a Salvador Illa president de la Generalitat. Perquè això voldria dir revertir el que ha estat una estratègia fonamental de moviment durant un segle i mig, significaria deixar de creure que per als objectius polítics, socials, econòmics, lingüístics i culturals del catalanisme resulta imprescindible governar el país. Renunciar a això, replantejar això, és renunciar i replantejar moltes coses. I caldria explicar-ho molt i molt bé, perquè el conjunt del moviment catalanista ho pogués entendre.
Certament, el catalanisme va decidir també fa un segle i mig jugar en les regles del joc de la democràcia, afortunadament. Per tant, si Salvador Illa té una majoria suficient per ser president de la generalitat, perquè és el que han votat els catalans, el catalanisme el que hauria de fer és acceptar-ho democràticament i en tot cas lluitar des de l’oposició, fent pedagogia i proselitisme, per revertir aquesta majoria. Però una cosa és acceptar l’existència d’una majoria operativa externa al catalanisme i una altra cosa és participar en aquesta majoria des del catalanisme. Acceptar els resultats? I tant! Només faltaria. Acceptar que Illa sigui president si té una majoria operativa no catalanista que ho fa possible? I tant! I fer de lleial oposició democràtica. Però si Illa no té aquesta majoria operativa que ho fa possible, sense el catalanisme, no sembla raonable que sigui precisament el catalanisme qui li ofereixi… El catalanisme pot perdre el govern. El que no pot és cedir el govern.
Certament també, avui el catalanisme explícit –i particularment l’independentisme- no té la majoria al Parlament de Catalunya. Però ha perdut la majoria social? Els votants independentistes s’han passat en massa a formacions no explícitament catalanistes? Bona part del món catalanista pensa que el que ha passat en els darreres eleccions no és que hi hagi hagut un gran moviment de fons en les opinions dels catalans sobre les relacions entre Catalunya i Espanya, que els qui creien en la independència hagin passat a creure en la dependència. Pensa que una part de l’electorat catalanista i independentista no s’ha sentit prou representat per l’oferta política que tenia al seu abast i no els han votat. Sense haver canviat de parer de fons. Si l’independentisme i el catalanisme creuen això, encara amb menys raons els tocaria fer president Salvador Illa, si no que la seva prioritat hauria de ser adequar l’oferta política a la demanda social, perquè tot l’espai social catalanista o independentista tingui expressió política activa. Si el resultat de les últimes eleccions han situat només de manera conjuntural l’independentisme en una situació de minoria parlamentària des de la qual no pot governar –com és la seva vocació i la seva necessitat des de fa més de cent anys-, el que ha de fer és buscar la conjuntura i l’oferta en la qual pugui recuperar aquesta majoria política que correspon a la que creu tenir en la societat. Traduint-ho en l’actualitat, això no vol dir només no investir Illa, ni tan sols buscar només unes noves eleccions, sinó també pensar les fórmules amb les quals en aquestes eleccions puguin tenir uns resultats millors i diferents que en les anteriors, fent una oferta més satisfactòria per a la sensibilitat i les aspiracions del conjunt del catalanisme i de l’independentisme que continua existint a la societat. La seva feina principal, ara, és endevinar aquestes fórmules. Perquè si no ho aconsegueix, tornarà a estar igual (o pitjor).
El títol d’aquest article, “Illa President, Catalunya dependent”, no és contra Salvador Illa en absolut. Salvador Illa mereix tot el respecte. Ha fet uns bons resultats i té tot el dret a voler ser el president de la Generalitat. I Pedro Sánchez té tot el dret de voler a la presidència de la Generalitat algú que depengui d’ell i de les necessitats del PSOE a Espanya, en la seva partida d’escacs espanyola contra el PP i per la supervivència. Tothom té dret a pensar que els ciutadans viurien millor en una Catalunya dependent que en una Catalunya independent. Dins d’una identitat regional que dins d’una realitat que es vol nacional. És legítim i no és absurd. O només és absurd vist des d’unes determinades concepcions del que és Catalunya i del que és Espanya. Ser dependentista no és un insult, és simplement l’antònim de ser independentista, és ser no independentista i dues negacions consecutives es neutralitzen entre elles. El destinatari de la reflexió és el catalanisme. Salvador Illa no trenca amb res, de la seva tradició política, volent ser president de la Generalitat. El PSOE tampoc. És el catalanisme el que trencaria amb la seva pròpia tradició i amb els seus propis objectius fent president de Salvador Illa.
