Ara Puigcercós ha formalitzat la seva voluntat de presentar una candidatura catalanista a les eleccions europees. Que Esquerra, CiU i ICV hi vagin juntes. I no és una innocentada. La proposta és antinatural, un pacte estable entre convergents i “iniciatius” ja neix mort, hi hauria un avort natural, l’embrió seria descartat per la Naturalesa. Si fa uns anys Esquerra era el membre valent i aventurer de la família catalanista, aquell que explicava uns contes que com a mínim ens abrandaven la il·lusió, ara ha esdevingut el familiar excèntric a qui ja ningú no fa ni cas. Els seus estirabots ja no són fruit d’un idealisme engrescador sinó d’una puerilitat que esgota com la d’un nen poca-solta. Així, tenim Puigcercós fent una proposta que només pretén que els convergents es vegin obligats a rebutjar una empresa nacional que en realitat és rebutja a ella mateixa per definició. És un truc clàssic, però quan la trampa es fa tan evident pren un aire molt patètic, com el de veure un mag amb tot de bonys a les mànigues. Es fa encara més estrany quan es pensa que, proposant un bloc catalanista que com a tal exclou el PSC, Esquerra s’exposa sense complexes al retret obligat que li caldrà entomar: i mentrestant al Govern, i mentrestant Montilla. A mi em fa vergonya aliena.
És indicativament trist que Esquerra estigui sent un espectador més de les negociacions financeres. Està a l’espera, a veure què passa, com tothom, com l’oposició, pressentint l’engany com tots i esbossant algunes represàlies que no seran gaires. Això és el que pinta Esquerra en els temes claus del país. No pinta res més que qualsevol altre. Després hi ha una micropolítica a les esferes inferiors del partit que fa més feina. També hi ha molts simpatitzants i militants enfadats que a les generals van passar factura a la cúpula i que van muntar un renou intern. Jo encara confio en la possibilitat que arribi a ser un partit diguem-ne normal. Sobretot perquè amb una Esquerra tan dolenta com la d’ara, molts dels nostres perden veu, i no estan les coses com per anar amagant catalanistes. I si confio en un sanejament del partit és perquè sé que Puigcercós no anirà enlloc, que no se’n sortirà, que la seva Esquerra fracassarà perquè de fet és la mateixa que ja ha fracassat. Quan el seu equip va perdre per golejada, es va canviar la samarreta per fer veure que la derrota no anava amb ell, però la continuïtat cau pel seu propi pes i s’evidenciarà a les properes eleccions catalanes. Abans, però, vénen les europees, i ell vol aguantar el tipus fins l’últim hàlit, retardar el màxim possible el ridícul final. Així, com que Convergència potser no es presenta amb Galeuscat, ell ara contempla la possibilitat de substituir els convergents en aquesta aliança. Tant que s’han dedicat sempre a criticar-la i ara resulta que estarien disposats a participar-hi. El que passa és que tenen por. No volen presentar-s’hi sols per poder dissimular la seva patacada, per poder confondre la seva llista condemnada amb d’altres. Quan un no confia en el seu projecte només li queda amagar-se. O retirar-se, que és la sortida més digne. El pitjor de Puigcercós és que, sabent que ell i l’Esquerra que representa tenen els dies comptats, segueix aferrant-se al mànec per poder-se rebolcar una estona més en el tresor que ha estat tants anys envejant. I mentre ell s’infla abans de morir, a Catalunya, Montilla per tots.
