La ideologia de Salvador Illa és prou coneguda per tothom i no cal explicar-la. És obvi que si d’ell depengués, ja faria anys que haurien desaparegut d’Internet les imatges en què se’l veu al capdavant de manifestacions nacionalistes espanyoles “Por la Unidad de España”, amb assistència de sigles de la ultradreta més casposa i franquista, com ara Vox, La Falange, Falange Auténtica, Somatemps, Convivencia Cívica Catalana o Alternativa Española. Aquesta és la seva gloriosa i inesborrable història, senyor Illa. No és estrany que la seva frase favorita sigui “cal passar pàgina” (llàstima que ignori que en català es diu ‘girar full’), talment com si Catalunya hagués de començar de zero a partir del seu Govern.
M’hi refereixo, perquè aquests dies el senyor Illa, arran de l’Onze de Setembre, ha insistit en la necessitat “d’assegurar la convivència” i “que ningú la posi en risc”, qüestions sobre les quals voldria fer algunes consideracions. Salvador Illa, com a català que és, és tan captiu d’Espanya com qualsevol altre català, la diferència és que ell, en contra de tota lògica, no vol deixar de ser captiu, n’està encantat. El menyspreu –que mai no confessarà– que sent pel seu país és tan gran, que malda dia sí i dia també per semblar més espanyol que els espanyols. Per entendre’ns: és com els oprimits que, en comptes de lluitar per la seva llibertat, denuncien aquells que la pretenen i no sols aplaudeixen entusiasmats quan l’opressor els fueteja, sinó que s’ofereixen per ser-ne ells, els flagel·ladors. Tot s’hi val per fer-se perdonar els orígens i guanyar-se la mirada complaent de l’amo. Ignora, aquest captiu, que per moltes contorsions que faci, l’amo mai no el tindrà per un dels seus. Per a l’opressor, l’oprimit col·laboracionista només és un babau útil, una eina més per mantenir l’opressió.
És possible que Salvador Illa cregui sincerament que la seva disfressa de ‘polit dialogant’ i de ‘capatàs bonhomiós’ és original. Si és així, ha de saber que s’equivoca, perquè tant la història com la literatura van plenes de personatges que han experimentat un plaer morbós fent mal al seu poble i contribuint al seu sotmetiment. La figura d’Illa, per tant, no és cap novetat, i encara menys a Catalunya. Al contrari: anem força sobrats de Dalmaus de Queralt. És una trista figura que es repeteix. El mateix Illa s’ha confessat públicament febril defensor del 155 contra Catalunya, fins al punt, ha dit, que si d’ell hagués depès, l’hauria “aplicat molt abans”. Abans, quan? Abans que PP i PSOE? L’hauria aplicat en el mateix moment que ho hauria fet Vox?
Per escenificar el que ell entén per “convivència” i “normalitat”, Salvador Illa ha anat a Brussel·les a entrevistar-se amb el president Puigdemont i, com no podia ser de cap altra manera, tot ha estat pur teatre. Illa sabia de sobres que el president es troba als antípodes ideològics del seu pensament i que d’allà no en sortiria res. Però hi havia d’anar per tres raons, si més no: una, perquè era una ordre de Pedro Sánchez –l’ordre d’un president al seu home dels encàrrecs a Catalunya– per afavorir els interessos del PSOE al Congreso; dues, per rendibilitzar el viatge fent-se un espot publicitari gratuït (mai millor dit!); i tres, per escenificar la seva idea de “normalitat” i “convivència”. Però aquesta visita, com dic, era tan falsa, tan buida de contingut, que ha calgut ‘justificar-la’, sobretot de cara a Espanya, organitzant prèviament una ronda de contactes amb “la resta d’expresidents de la Generalitat”. I tot per poder dir: “No, no. No li dono pas cap relleu, al president Puigdemont; he anat a Brussel·les només –només!– després d’haver-ne vist els altres”. Talment com si els altres tinguessin ara el mateix poder executiu que té el president Puigdemont. Un altre detall significatiu ha estat la supressió de banderes. Com que Salvador Illa no va enlloc si no pot posar-hi la bandera espanyola, s’estima més que no n’hi hagi cap abans que la catalana en sigui l’única. Fins i tot, menystenint la història tèxtil de Catalunya, Illa va encarregar la confecció de la senyera que oneja al Parc de la Ciutadella a una empresa espanyola. L’autoodi arriba a aquests extrems d’al·lèrgia crònica.
El cas és que, en no poder vantar-se d’un èxit a Brussel·les, Illa ha fet veure que el seu silenci era de discreció. L’espot publicitari, al capdavall, ja estava fet. El president Puigdemont, en canvi, sí que ha explicat quina va ser la posició de Salvador Illa durant la visita: “Vol una Catalunya dependent i sotmesa”, “Creu que només ha de ser obligatori el castellà”, “No vol que el català sigui la llengua de treball i vehicular del Govern”, “Vol que sigui l’Estat qui decideixi com es reparteixen els diners dels catalans”, “No vol que es rebaixi la pressió fiscal”, “Ja li va bé que un treballador o pensionista català cobri el mateix de SMI i pensió que un d’un territori on el cost de la vida és considerablement inferior”, “Creu que l’Estat ha de continuar essent decisiu a Rodalies”, “Ja li va bé que els ports i aeroports els gestioni Madrid”, “Vol les seleccions espanyoles als nostres estadis i pavellons”, “Es conforma amb la desinversió del govern espanyol, que multiplica, en canvi, les inversions a Madrid”, i “Vol que Barcelona exerceixi de sucursal” (de Madrid, és clar).
Aquestes són les bases d’allò que Salvador Illa entén per “normalitat” i “convivència”. La normalitat i la convivència que vol tot opressor: que l’oprimit acati la seva voluntat, que s’hi sotmeti dòcilment i, sobretot, que no es revolti fent una de les coses més antidemocràtiques i criminals que es poden fer en aquesta vida, que és posar les urnes al servei de la gent. Contra aquesta revolta, Illa ja té a punt el xarop de bastó dialogant i bonhomiós de l’Estat. És el secular xarop de bastó per “pacificar” Catalunya.
Recorda el lector aquella cançó de Raimon que diu “De vegades, la pau…”? Doncs aquesta és la pau que vol Salvador Illa, la de la por, la de la claudicació, la de la submissió. Quan regna aquesta pau, que és la dels catalans que accepten deixar de ser catalans per dir-se espanyols, la dels catalans que es pleguen a l’expansió invasiva de l’espanyol, la dels catalans que accepten l’espoliació fiscal (impost colonial) que sagna les seves butxaques i empobreix el país; la dels catalans que es conformen amb pensions que els tracten com a ciutadans de segona, la dels catalans que entomen l’escarni que suposa les megainversions que l’Estat fa a Madrid gràcies a les desinversions que fa a Catalunya, la dels catalans que, com si fossin infants, deixen que els seus ports i aeroports els comandi Madrid, la dels catalans que aplaudeixen els esportistes catalans obligats a oferir glòries a Espanya, la dels catalans que renuncien a poder decidir per si mateixos i a tenir veu pròpia a les Nacions Unides… Quan regna aquesta pau, i només aquesta pau, aleshores sí, aleshores es pot dir, segons Salvador Illa, que a Catalunya regnen la “normalitat” i la “convivència”. I és que l’opressor que permet la insubmissió de l’oprimit, perd l’autoritat sobre ell, i sense autoritat el seu poder té les hores comptades. Què vol, per tant, l’opressor? L’opressor vol que hi hagi pau. Vol que hi hagi pau perquè no es noti que hi ha opressió
