Pensàvem que havíem guanyat quan els bars van retirar de circulació una espàtula blanca dins un got d’aigua amb menta que cambrers desaprensius utilitzaven per escatir l’escuma de la cervesa. Però tot va quedar reduït a una ficció. Va ser una victòria pírrica que va deixar pas a un paratge i un futur desolador. Tot s’ha convertit en una gran turistada. Sense cap mena de dubte, Barcelona n’és el paradigma. I a poc a poc, Catalunya va seguint el camí de la seva capital. Cada cop que National Geographic publica alguna cosa sobre un poble idíl·lic de Catalunya, el municipi ha begut oli.
De fet, la desertització de Catalunya, el buidatge barceloní i l’atapeïment de la procel·losa àrea metropolitana de Barcelona demostra un cop més que en aquest país hi ha més politòlegs desvergonyits i audaços emprenedors de serveis que no pas demògrafs i geògrafs seriosos. Convertir-nos tots plegats en un paratge de la franquícia, el supermercat 24 hores i les botigues de souvenirs sembla un objectiu estratègic.
El Barça mateix s’ha convertit en una gran turistada, com ha passat amb Sant Jordi, o amb les festes de Nadal. Res a dir, d’alguna cosa hem de viure. I m’estalvio d’entrar en debats -fa anys vaig perdre les ganes de polemitzar- com ara la desnacionalització de les coses i la conversió de les coses en un banal objecte de gaudi de tothom. El país convertit en una gran turistada no té més problema que un de molt gran: que al final serem i viurem en un país on tot és versemblant, però res és vertader. Sant Jordi ja ha agafat aquest virus.
