La situació política espanyola no pot ser més pintoresca: el govern central no té més oposició que la que hi ha en el propi govern central. És a dir, la mínima discrepància que li cap a Unides Podemos, afeblida, desnortada i desconcertada. I a la dreta, res i, després, Vox. És el que reflecteixen cada dimecres les sessions de control parlamentari a l’Executiu: Pedro Sánchez, tenint com a màxima contrincant a la portaveu del grup Popular Cuca Gamarra, es mostra crescut i tranquil, malgrat el greu de la situació nacional, europea i mundial.
Sospito que el PP trigarà dos o tres mesos, almenys, abans de reubicar-se i refer-se després del terratrèmol sofert amb la sortida de Pablo Casado i Teodoro García Egea. De moment, el nou president, Alberto Núñez Feijoo, no ho serà fins al pròxim 3 d’abril, quan clausuri el congrés del seu partit. I encara no està clar del tot qui serà el seu secretari general ni, menys encara, quina serà la seva política d’aliança o rebuig respecte a Vox. Que, ara com ara, és l’únic partit que fa una oposició efectiva –més aviat, efectista i demagògica—a la governació de Sánchez.
Però tampoc, per cert, té Sánchez una veritable oposició a l’esquerra. Les dirigents d’Unides Podem Ione Belarra i Irene Montero mostren una notable distracció política i cada dia estan més allunyades del lideratge de Yolanda Díaz: hi ha diferències de criteri, estratègiques, tàctiques i fins a ideològiques entre elles, mentre Pablo Iglesias tracta d’influir una mica –cada vegada menys—des de la distància, asseguren que gelós de la influència acumulada per la vicepresidenta i ministra de Treball, que, per cert, no acaba de llançar-se al seu ‘recorregut fundacional’.
I els partits que van ajudar a Sánchez a aconseguir la investidura, a aprovar els Pressupostos –que han esclatat en trossos, per descomptat, amb la ‘economia de guerra’—i a mantenir una majoria relativament còmoda en la Cambra Baixa? En Moncloa, segons algunes fonts consultades, temen un distanciament creixent d’Esquerra, molesta perquè s’ha aparcat ‘sine die’ la taula negociadora Govern-govern central, atès que, diuen clarament en Moncloa, “això ara no és el principal”. De fet, ERC pretenia fins i tot treure un text alternatiu a l’últim projecte ‘estrella’ del Govern, la llei d’Habitatge.
I llavors, què és ara el principal? Fer front a una economia de guerra, òbviament. Amb la gasolina a dos euros el litre, amb la llum batent els seus propis rècords, amb l’alimentació pujant més d’un vint per cent en molts productes, amb una inflació de dos dígits, Sánchez ha de reorientar el seu elenc ministerial i enfocar-lo a la nova, i preocupant, situació.
Observo una creixent hostilitat a la presència de les dues ministres de Podemos –Belarra i Montero—en el Consell de Ministres. Sánchez les manté no per a consolidar la seva majoria parlamentària, sinó per a “evitar embolics en aquests moments en els quals l’atenció ha d’estar focalitzada en les conseqüències de la guerra a Ucraïna, que és la nostra guerra, i no en querelles intestines”, diuen gents pròximes a Félix Bolaños, el totpoderós ministre de la Presidència.
Però això no serà bastant. Ja no són suficient les polítiques de gestos ni apel·lar al ‘sang, suor i llàgrimes’, perquè el malestar d’una ciutadania empobrida aviat es farà palesa. Sánchez i els seus més pròxims –les vicepresidentes, el ministre de la Presidència, el secretari general de la Presidència i el seu cap de Gabinet—preparen, s’assegura, una ‘ofensiva en tota regla’ que inclogui noves polítiques molt pegades al que fan altres països europeus.
Pot ser que comencem a veure alguna cosa d’això ja aquest mateix cap de setmana, quan Pedro Sánchez reuneixi els presidents autonòmics, el president Aragonès inclòs (es dona per segur en aquests moments, almenys), a l’illa de la Palma. Ho té fàcil Sánchez per a actuar sense complexos: al cap i a la fi, no té oposició…
