El 24 de maig vaig escriure en aquest mateix diari un article titulat “De quin costat del “cordó sanitari” posem al PSOE?“. Això era abans de les eleccions municipals, abans de la convocatòria d’eleccions espanyoles i abans de la fallida investidura de Xavier Trias gràcies al pacte PSC-Comuns-PP. Tot el que ha passat des del 24 de març fa que la pregunta sigui encara més pertinent.
Aquesta mateixa setmana Rufián enviava un missatge a Junts i la CUP i els instava a fer un pacte: pactar el “preu” d’una hipotètica investidura de Sánchez i afirmava que aquest preu “ha de ser més alt i consensuat”. Això està molt bé, però té dos problemes. Primer: qui fa la proposta fa cinc anys que dona suport al PSOE “for free”, la qual cosa no li atorga gaire credibilitat per fer la proposta. Segon i més important: en aquest país hi havia un consens enorme sobre el “preu” que calia posar al PSOE: l’inalienable dret d’autodeterminació de la nació catalana. Qualsevol cosa per sota d’això és abaixar el preu. Després de cinc anys de rebaixes sé que Rufián passi el que passi, abaixarà el preu. Ara caldrà estar atent a la resposta -i proposta- de Junts i CUP.
A l’article del dia 24 vaig donar prou arguments que crec que ajuden a posar preu a les coses. I per si algú encara té dubtes, us deixo unes paraules de la periodista Patrícia López a la Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya, de la qual jo vaig ser membre. López va comparèixer el 23 de maig de 2017 i va dir això:
“Si le quieren poner una fecha reciente de inicio a la operación Cataluña, háganlo en el año 2010, cuando José Zaragoza, del PSC, y Alicia Sánchez Camacho, del PP, junto con el jefe de gabinete de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, convocan en La Camarga a la examante de Jordi Pujol Ferrusola para que cuente toda la corrupción que presuntamente ella vivió en los viajes con él.
Salieron de comer de La Camarga. ¿Alguien puso una denuncia en los juzgados? No. Se guardó la grabación en un cajón, y en la agencia de detectives Método 3, hasta que, en 2012, Fernández Díaz y su policía se acordaron de que existía.
Díaz sustituyo a Alfredo Pérez Rubalcaba en Interior. En esa etapa, en la de Rubalcaba, los comisarios Pino y Villarejo ya eran personal de confianza de la cúpula policial, y el comisario García Castaño estaba en la Comisaría General de Información, es decir, en la época de Rubalcaba la cloaca estaba viva.
Esa grabación había que legalizarla, la de La Camarga, o blanquear esa información. Claro, es ridículo decir que políticos, que en teoría luchan contra la corrupción, han guardado hechos relevantes sobre la corrupción en un cajón hasta que les ha interesado”.
Tenir memòria no té preu. Per tota la resta, fer el gamarús a Madrid.
44
1
