Quatre diputats i com la Carme Junyent, no faré mai ús del llenguatge que diuen inclusiu i que els filòlegs sabem que no ho és. Menys encara després de sentir la Yoli marcar-se un Bibiana Aído per parlar de “nadie y nadia”. Sí, quatre són els diputats del PSOE que s’han prestat a realitzar la pantomima de sumar-se als de Junts per tal que aquests puguin tenir grup parlamentari propi durant la present legislatura, duri el que duri. Es tracta d’un frau de llei, però distrets amb el vodevil Rubiales, ningú sembla recordar que els primers obligats amb les lleis són els que les fan.
El Reglament del Congrés dels Diputats replica la consigna constitucional de la prohibició del mandat imperatiu com una de les prerrogatives dels parlamentaris. Significaria que són lliures un cop aconsegueixen l’escó, però tothom sap que no és cert (“qui es mogui no surt a la foto”, deia Alfonso Guerra), cada diputat rep les consignes del cap del grup parlamentari, que a la vegada obeeix les del partit, el que vol dir fer el que diu el líder, en aquest cas Pedro Sánchez, qui amb molta cura va confegir unes llistes que callessin veus crítiques i asseguressin lleialtats en tots els territoris.
Tenir grup parlamentari no és una qüestió banal. Els grups són els veritables protagonistes de l’acció parlamentària, a més d’obtenir un munt de recursos i temps d’exposició més que la suma dels diputats que els formen. Era aquesta espúria obtenció del grup per part de Junts, amb tota seguretat, un dels elements objecte de negociació per al suport a la investidura de Pedro Sánchez, que malgrat que molts diuen deslligada de la conformació de la mesa, com a mínim no es dirà que no està anunciada en aquesta nova disposició dels diputats a la cambra. A què donar-los grup, si no és per tal que al seu torn els hi tornin en forma de clau de la governabilitat? És ben segur que la llei d’amnistia està en marxa, i potser per això ara comença ERC a dir que no n’hi ha prou.
Qualsevol jurista sap que aquesta jugada del grup parlamentari és, com he dit, un frau de llei: té aparença legal, però els quatre “Tamayos” no són de Junts, la qual cosa vol dir que no participen de les idees comunes que fructifiquen en un grup, i fins i tot palesen la impossibilitat de trobar-les entre les dues formacions independentistes. És que està més a prop de Junts un diputat socialista que un d’ERC? Doncs aleshores quin és el sentit d’aquest viatge seu d’anar i tornar?
El sentit del viatge dels quatre diputats és més incomprensible que el que demana Feijóo a altres quatre qualssevol que siguin crítics amb les “amistats” de Sánchez, i, en canvi, aquest ha fet burla del fet que el popular ho intenti. Com diu Ayuso, és ben ingenu pensar que ho aconseguirà, i més encara veient aquesta operació patètica que Sánchez ha obligat a fer a quatre dels seus per continuar governant. Sí, el mateix que, si pogués faria Feijóo, com va palesar aquesta incomprensible voluntat de “parlar, que no negociar” amb Puigdemont. Sols un partit no pensa entrar en aquesta mena de negociació, però també és cert que no podria. Ja queda menys per saber del cert que no hi haurà noves eleccions.
2
