Mentre el catalanisme estava entretingut amb Ripoll, li han pres Barcelona. Se li ha tornat a esfumar per segona vegada l’alcaldia que semblava a tocar després dels resultats electorals. Mentre el catalanisme es mirava al mirall de Ripoll per veure si era prou pur, prou exemplar, prou moralment superior, per passar amb nota tots els exàmens del cotó fluix de la correcció política, mentre s’estudiava tots els cordons sanitaris, els pactes naturals, els gestos responsables, etcètera, etcètera, li han tornat a muntar un pacte que es donava per impossible perquè l’alcaldia de Barcelona no caigui a les seves pecaminoses mans. Mentre els catalanistes es tiraven els plats pel cap per veure amb qui és legítim i amb qui no és legítim pactar, quins pactes són malèfics i quins celestials, a Barcelona li han muntat un cordó sanitari en contra a través d’uns pactes que tots els qui els han acabat fent havien negat que farien. I a favor d’un candidat que havia jurat que no seria candidat.
Un pecat tradicional del catalanisme és voler ser el primer de la classe i treure la millor nota. Que el món ens miri i ens aplaudeixi. Que no ens pugui retreure res. Que quedem bé a la foto. Com si això fos el fonament més sòlid per a les teves reivindicacions, les teves demandes i els teus objectius. Si demostrem que som moralment superiors haurem guanyat. Si no tirem ni un paper a terra a les manifestacions ens hauran de donar la independència. Si demostrem que tenim la raó ens l’hauran de donar per força. Per tant, vigilem de no tacar-nos a Ripoll d’alguna cosa sospitosa de ser lletja. Vigilem de no dir enlloc cap paraula inadequada. Vigilem de complir tots els principis de la pulcritud política i legal establerta. Cap mal gest, cap maniobra estranya, cap aparença d’engany. I no dic que en política s’hagin de deixar de banda las consideracions morals. En absolut. Ara, confiar en la superioritat moral com a estratègia política per aconseguir allò que es vol aconseguir és desastrós, absolutament ineficaç.
Una de les raons per les quals és un error estratègic aquesta aposta per la perfecció ètica i estètica, per la superiorat moral, per part del catalanisme, és perquè en això sempre el guanyaran els seus adversaris. Perquè aquests adversaris la superioritat moral no se l’han de guanyar amb allò que fan, sinó que ja tenen guanyada d’entrada –als seus ulls- per allò que són. Els uns, perquè la unitat d’Espanya és per a ells un bé moral que està per damunt de qualsevol altra cosa, la veritat, la democràcia, la justícia. Com que és un bé moral superior, tot s’hi val per mantenir-lo i allò que retraurien àcidament al catalanisme, si ho fan ells, ho poden fer amb impunitat total i entre aplaudiments, perquè és a fi de bé. Els altres, perquè la superioritat moral la tenen guanyada ontològicament perquè són els bons, els progressistes, els que va a favor dels humils i del sentit de la història. I si ells són els bons, tot allò que facin és, naturalment, bo. Encara que sigui votar al costat de Manuel Valls i del PP. No necessiten justificar-ho. Ho porten justificat de casa. Els uns i els altres. I els qui tenen la doble virtut moral, defensar la unitat d’Espanya i ser oficialment progressistes, tenen coartada al quadrat.
Levantinos, os pierde la estètica, va dir un dia Unamuno i potser tenia més raó de la que ens pensàvem. El catalanisme vol quedar perfecte a la foto, impecable, angelical. I el resultat és que, al final, de tant filar prim, es queda sense sortir a la foto. Als seus adversaris, com que ja es troben perfectes per ser allò que són, els importa poc sortir més o menys afavorits, fent ganyotes o acrobàcies antiestètiques. Però acaben sortint a la foto. Tot sols. S’acaben quedant amb la foto.
5
14
