Potser algú –angelet!– s’esperava un King Kong vs. Godzilla i es va trobar Floquet de Neu contra un llangardaix. Un llangardaix crescut i verinós, això sí. L’error dels assessors o del mateix Pedro Sánchez al Cara al Cara que va aconseguir deu milions d’espectadors d’audiència mitjana i quinze al minut d’or –i després encara diran que la política no interessa– ha estat immens.
Aquesta vegada de res li ha valgut a Sánchez desviar les preguntes directes, enumerar didàcticament encerts i mantenir el to pausat, dolç i agradable que sempre l’acompanya. El Doctor Mel·liflu ha fracassat davant un líder de l’oposició que ja es veu president i que aquesta vegada sí que ha aconseguit deixar de ser el bleda marcida que és la riota del seu partit i del falangisme més descarat encara.
Alberto Núñez Feijóo pot no agradar. Ben segur que no agrada fins i tot a molts dels seus votants. Potser no agrada ni a casa. Però ha reaccionat quan li calia més que mai per impedir que Santiago Abascal continue sumant vots dels partidaris del Soberano es cosa de hombres. Fins i tot va saber articular el discurs al seu minut d’or: “Jo no soc un candidat de manual, no balle als mítings i no m’agrada la política espectacle, però tampoc robe, ni mentesc, ni me’n vaig de vacances quan envaeixen el nostre país. Jo crec en la política com a servei, sé traure endavant pressuposts, sé gestionar infraestructures, sé construir hospitals, sé gestionar crisis. I a més, et diré, els diré, sempre la veritat”.
Feijóo pot no agradar, però dijous va traure el millor licor de l’espart que porta dins. Les portades de l’endemà, les xarxes asocials i les enquestes de rifeta per veure qui havia guanyat, li van somriure. Feijóo va guanyar i Sánchez, en retirada endreçada des del primer moment, va perdre.
Es fa difícil guanyar quan l’altre té tota la raó. Quan hi ha una llista de retrets, fracassos, corrupcions i mentides intensa i immensa. No es pot replicar amb solvència quan es tracta de respondre a la veritat incontestable.
Pedro Sánchez només tenia una gran oportunitat: deixar de sumar mèrits que no compten contra tant d’error i espantar el públic poc o molt afí amb les penes de l’infern. Les penes de l’infern són que tot el que puga dir ara Feijóo quedarà condicionat l’endemà de la seua victòria a les pretensions i les condicions de l’ejército nacional d’Abascal. Potser amb això tampoc n’hi hauria hagut prou, però enumerar i ordenar les bestieses que VOX pot imposar al Partit Popular li hauria donat un cert marge. Pepe Zaragoza ho hauria fet millor. Un clàssic sempre és un clàssic.
Per acabar d’arredonir el drama Carles Puigdemont havia donat hores abans a Alberto Núñez Feijóo més munició de gros calibre per si li’n faltava. Puigdemont va definir Pedro Sánchez com una persona “amoral i amb una ambició desmesurada”, que li ha servit “per infligir algunes derrotes a Espanya”. “Els demanàvem de tot i ens deien a tot que sí. No ens ho crèiem”, rematava el president en una entrevista concedida on més mal pot fer al PSOE.
Les respostes de Puigdemont, considerades en bloc, tenen sentit i estan estructurades. El titular i el mitjà on es va publicar, però, suposaven un favor d’amic a Feijóo a l’equador de la campanya. Amb aquest titular i amb aquest mitjà s’ha quedat la majoria del públic. Intern o extern, amic o enemic.
Per què ho ha fet Puigdemont? Per explicar-se? Per explicar-se en territori enemic? No era el moment. Si no és que es tractava donar el colp de gràcia al bou ferit. L’expresident ha triat no participar en campanya, no tornar a Catalunya abans de les eleccions, no jugar-hi fort, però ell mateix ha traït el vot de contenció amb una entrevista que perjudica –encara que ja no ho necessite gaire, per mèrits propis– el candidat del PSOE i que afavoreix els del PP i VOX. Es pot “criticar”? Clar que es pot criticar. De fet, s’ha de criticar. No en caldria una altra. Però cal tenir en compte el com, l’on i el lloc.
Carles Puigdemont ha anat a fer mal a Pedro Sánchez. No és possible que no se n’haja adonat, que haja acceptat de manera càndida i pia una entrevista per explicar-se bé i a fons en un dels mitjans que més mal han fet a Convergència, al seu partit, al Procés, a l’independentisme i a tot el que vaja en contra de l’ordre nacional-constitucional espanyol. Amb quina intenció? Per saldar comptes? Perquè on n’amollen n’empomen? Per ressentiment? Era una qüestió personal? Les qüestions personals no han de tenir espai en la política adulta. Entenent el patiment del president, no s’entén ni l’oportunitat ni la intenció de la jugada: I si s’entenen, pitjor.
Feijóo va traure el Sant Cristo Gros només encetar l’entrevista: “Mire què diu de vostè el que el va investir”. Sánchez no hi podia respondre. No tenia el seu dia. No ha tingut el seu any. Potser li podria haver replicat que no podia aprofitar les declaracions d’un líder que no li ha merescut mai cap credibilitat. No ho va fer. Potser perquè Pedro Sánchez ja l’ha perduda tota.

