Fatxa

El que no et tolero és que em diguis fatxa. Pots dir-me el que vulguis, però això no, perquè evoca el feixisme i jo no sóc cap feixista. O simplement perquè jo no sóc cap espanyolista autoritari i vulgar, que fa molt vulgar, això de fatxa. No em queda bé, perquè és que home, és que la paraula “fatxa” no queda bé a ningú. Total, fatxa per què? Però si només dic que s’ha de respectar la llei i l’ordre, i ara no em vinguis amb quina llei i quin ordre perquè de llei i d’ordre només n’hi ha un i tots sabem quin és. No em busquis més les pessigolles, eh?, que Espanya és una democràcia europea i per tant ja no ens podeu anomenar fatxes com fèieu fa 40 anys. La llei es compleix, els jutges les interpreten, la unitat no es toca, “la república no existe” i no en parlem més. Entesos? Això no em fa cap fatxa, això em fa un ciutadà respectuós amb la llei que és el que hauríeu hagut de ser vosaltres. Sí, vosaltres: sou vosaltres mateixos els qui vau ficar els vostres líders a la presó. Nosaltres no, sinó la vostra bogeria i inconsciència. A mi no em miris. A nosaltres no ens mireu.

Va, ara no te’m posis emocional. Aquest ha estat un altre dels vostres problemes, un excés d’emoció. Tant us costava, pensar una mica amb el cap? Tanta festa i tanta eufòria i ara mira, ara us toca plorar, que és de fet el que veniu fent des de fa més de cent anys: plorar, plorar i plorar. Tot reduït a les emocions, no m’estranya que acabeu grillats i cremats i bipolars. Mira’m a mi: jo sí que sóc racional, veus? Jo penso, argumento, calculo, faig derivacions lògiques, jo no m’abraço a la bandera, no, que no, hòstia, que t’he dit que no sóc cap fatxa, jo! Para de dir-me aquestes coses.

Veus? Ja m’has fet perdre el fil. Què t’estava dient? Ah, sí: que jo no em refugio rere cap bandera, jo t’exposo una argumentació lògica. No, vosaltres no. Vosaltres tot sentiment, i jugueu amb pólvora, i exciteu les masses, vosaltres sou els populistes. Quan entrareu en raó? Quan podreu parlar com gent madura, com en Cercas, no el vas veure l’altre dia al FAQs? Racional, ponderat, dient evidències científiques com que Espanya és una democràcia plena, que és com dir que la terra és rodona, que no és una opinió, que és una cosa acreditada i raonada, aquí tampoc no hi ha cap bandera, collons, escolta’m: que et dic que aquí no hi ha populisme ni bandera ni tendenciositat, que aquí hi ha la pura raó. Quan tornareu a tocar de peus a terra? Com podíeu no veure-ho, aleshores, que us estimbaríeu? Per què no ens vau fer cas quan us vam advertir? Per què vau obligar els jutges a empresonar-vos i els policies a pegar-vos? Que no ho veieu, que no els agrada fer-ho i que no els vau deixar cap altra opció? Com em pots parlar de presos polítics si som davant de gent que va incomplir la llei espanyola, per l’amor de Déu? Te n’adones, del mal que heu fet? I del mal que us heu fet a vosaltres mateixos? I ara al damunt te’m poses a plorar? I al damunt em dius que ho tornareu a fer? I al damunt he d’aguantar que em diguis fatxa, jo que només vull ajudar-te a entrar en raó?

Mira, si voleu canviar les coses només us cal tenir les majories adequades al Congrés. Dubto que el PSOE estigui mai per un referèndum, però ara no em diràs que això és també culpa meva, oi? Les majories són les que són, i la part petita no pot imposar-se sobre la gran. Ah, sí, ja, ara em diràs que ja sou el 52% a Catalunya, però aquest no és el tema, el tema és que això ho ha de concedir Espanya, saps? Una gran democràcia europea, si diu que no, deu ser per alguna cosa: entre d’altres raons perquè Europa és un procés de construcció, no de divisió, i vosaltres amb tant de sentimentalisme patrioter sou els nous nazis del continent. Sí, he dit nazis. Perquè em sento perseguit, saps? Em fa més mal del que et puguis imaginar que em diguis fatxa perquè sóc jo qui se sent perseguit dins de casa, sento que em voleu expulsar, que em voleu imposar un projecte, una llengua, que no tolereu la diversitat i que m’envaïu els carrers de llaços grocs i em xiuleu l’himne i el rei. I al damunt m’he de sentir dir fatxa, saps? Jo, que només vull que els delinqüents vagin a la presó i poder parlar castellà quan vulgui, que no em deixen, que em sento discriminat, reprimit, en inferioritat de condicions. Les coses no es fan imposant-les, saps?, el castellà aquí on el veus mai no ha estat una llengua d’imposició sinó de trobada i de naturalitat integradora. A banda que és molt més eficient, dirigir-se a un públic de desenes de milions de parlants, però aquest ja és un altre tema, que tu si vols parlar català ja veus que la Constitució espanyola t’ho permet. És que no sé què més vols, francament, som una democràcia plena que us deixa parlar com vulgueu. Una altra cosa és aquesta mania que tens d’escriure en català, que tu mateix, eh?, que ho respecto. Que deu ser un tema de sentiment, això sí, perquè francament molt racional no ho és.

En fi: que us heu fet mal perquè heu infravalorat la força de l’Estat. Ja us està bé. Això de voler decidir el vostre futur votant només és un tema aplicable a les colònies, i no em vinguis amb Quebec, i amb Escòcia, i amb Kosovo, que ells són casos molt diferents. Però moooolt diferents. D’entrada, no són Espanya. I aquí a Espanya la llei s’ha de complir, i punt, i que qui aplica la llei són els jutges espanyols, qui si no? i la policia està per aplicar l’ordre, i ja està, que si no tot plegat esdevé un caos i és com si jo deixés de pagar impostos. Aquí el tema és que les unilateralitats no són bones. Què dius? I les bilateralitats? Doncs… tampoc. I les taules de diàleg? Home, no em diguis que t’ho has pres seriosament, això: per molts que sigueu hi ha coses que no són negociables. No, els indults tampoc: com et deia, qui la fa la paga. Amb Espanya no s’hi juga.

Solució? Solució de què? Què vols dir, solució? No cal resoldre res, perquè no hi ha problema. No cal negociar res perquè no teniu força, perquè heu perdut, perquè us heu perdut, perquè us heu fet mal tot sols. I ara no em tornis a fer el teu victimisme, eh? Xantatges emocionals, no. Madureu, collons. Raoneu, feu servir el cap, penseu una mica. Torneu a tocar de peus a terra i a tenir un mínim principi de realitat, home. Quina realitat? La de sempre. La que funciona, la que ens ha donat tants anys de glòria. Ho veus, com tot és més fàcil així? Ho veus, com tot és pel vostre bé i pel de tots? Vas adonant-te que hi ha coses impossibles, i que el que plantejàveu era de bojos? Perdona, no volia dir bojos: de gent que no pensa prou, volia dir.

Mira-ho per la part positiva: ara que ja coneixes les conseqüències, ara que ja podeu pensar en fred com les persones, segur que no tornareu a fer res de semblant. Oi que no? Oi que ja heu après la lliçó, i que podrem conviure en pau? I oi que no tornaràs a dir-me mai més fatxa?