Un dels assajos polítics més interessants de la temporada és el que acaba de publicar Josep Asensio El fantasma del lerrouxisme. Es troba a mitges entre llibre d’història i reflexió sobre l’actualitat política. En termes hegelians, es tracta d’una proposta dialèctica entre passat i present, al cap i a la fi, la principal funcionalitat d’aquesta disciplina. L’obra fa una radiografia d’un dels mites més essencials de la història, i dels que més s’han utilitzat com a arma nuclear de dissuasió política: el del lerrouxisme.
Malgrat recerques historiogràfiques notables sobre aquest fenomen, la definició que Asensio en fa d’aquest moviment sembla enciclopèdica. “Lerrouxisme seria tota política feta a Catalunya en nom dels febles amb l’objectiu (…) conscient o accidental, de liquidar les ànsies de llibertat dels catalans (…) per assegurar, en última instància, la permanència de la dominació. O, dit d’altra manera, fer servir l’excusa els interessos dels febles per agenollar-se davant dels forts”.
Efectivament, Lerroux va ser un personatge curiós, molt carismàtic, populista, que com a bon oportunista va saber aprofitar-se’n del moment històric. Va saber fer servir com ningú els nous mecanismes moderns de la propaganda i el clientelisme per disputar-se el control de les masses populars urbanes en la nova era del sufragi universal, amb el catalanisme i l’anarquisme. La seva proposta no era tan diferent a la practicada per partits republicans i radicals a Itàlia o França en una era en què grans contingents de classes treballadores i mitjanes baixes s’incorporaven a la vida política mitjançant el vot, la militància política, els mítings multitudinaris, els diversos serveis i cadenes de favors que se centralitzaven des de les maquinàries dels partits o una retòrica agressiva que, si bé no tenia massa efectes pràctics en la millora de les vides dels treballadors, sí permetien descarregar certa fúria retòrica i simbòlica fruit del ressentiment acumulat per situacions d’injustícies estructurals. També va saber aprofitar-se de la inconsistència política d’un republicanisme que no havia tingut prou força ni coratge per enderrocar la corrupció autocràtica borbònica.
Lerroux, malgrat una retòrica revolucionària, en el fons plantejava un nacionalisme (espanyol) modernitzat com el que es practicava coetàniament al continent. A diferència dels anarquistes, no volien l’abolició de les quintes, sinó un servei militar obligatori i universal que exercís, com a França, d’element d’unificació nacional. A diferència dels anarquistes que buscaven un sistema educatiu igualador, Lerroux propugnava un anticlericalisme per substituir el paper adoctrinador a les escoles per un adoctrinament nacionalista espanyol. En altres paraules, substituir la religió pel patriotisme. A diferència dels anarquistes, que pretenien una economia sense explotadors ni explotats, els radicals més aviat perseguien unes polítiques assistencials per part de l’estat en el context d’un capitalisme modern. A diferència dels anarquistes que abominaven del patrioterisme i el colonialisme, els lerrouxistes es passaven tot el dia amb la bandera tricolor parlant de “raça” espanyola. És per això que tant a la vaga general de 1902 com a l’intent revolucionari del 1909 els lerrouxistes, que tan sols pretenien regenerar l’escleròtic sistema de la Restauració, van amagar el cap sota l’ala. En el primer cas, perquè no qüestionaven el capitalisme. En el segon, perquè els importava molt poc la sort dels obrers sacrificats en les absurdes aventures colonials de la monarquia. És per això que el Partit Republicà Radical (que tenia poc de republicà, i encara menys de radical) va acabar esdevenint una mena de caricatura de conservadorisme nacionalista que, això sí, en plena Segona República va afavorir l’accés dels admiradors del feixisme al govern com Gil Robles.
Tanmateix, com ens recorda Asensio, la importància del lerroxisme (que objectivament, malgrat fer forat durant un temps limitat en les primeres dècades del segle, va fracassar) rau en allò que no va aconseguir. Per a Lerroux, la modernització significava espanyolització. La voluntat deliberada de desnacionalitzar els catalans en un sentit similar a l’exitós model francès, que va saber esborrar del mapa les identitats no franceses a dins l’hexàgon. I per a aconseguir això, va explotar els errors del propi catalanisme, amb projectes noucentistes ambigus (que pretenien que Catalunya exercís un paper equivalent al del Piemont industrial respecte a la Itàlia unificada), que plantejava una catalanitat sofisticada, assimilant-la a la idealització dels valors burgesos d’ordre i mesura. A la vegada, l’anarquisme, després de la terrible repressió dels processos de Montjuïc de 1896, va entrar en una dinàmica de conflictes i transversals interns i debats estèrils i contradictoris sobre la catalanitat que només l’èxit de la CNT va permetre dissimular. I és aquí, en aquest clarobscur nacional, en què Lerroux, més enllà dels fets concrets, va inocular el fantasma del lerrouxisme: la possibilitat de la divisió nacional, que, tanmateix, malgrat la voluntat (i els ingents recursos de l’estat i la propaganda política dels enemics del nostre país) mai no ha reeixit.
Perquè, efectivament, l’arribada massiva d’immigrants peninsulars posteriorment al franquisme (la majoria dels quals eren fugitius de l’apocalíptica repressió feixista, i que van trobar a Catalunya un veritable refugi en un entorn majoritàriament antifeixista), si bé va generar un desequilibri demogràfic imponent, la connexió entre un catalanisme obert representat per Pujol, i un activisme obrer constructiu, representat per Paco Candel, va permetre construir un nou equilibri on, si bé persistien els perills de divisió nacional, el país va créixer amb una cohesió raonable.
El procés, que cal recordar-ho, és provocat per una ofensiva recentralitzadora, a partir de l’any 2000 a càrrec de José María Aznar i una colla de dirigents polítics neofranquistes, torna a posar a prova les costures del país (que, a més, ha de fer front a una intensificació de la globalització, una crisi financera internacional, una pandèmia mundial i una allau migratòria d’altres continents). I això, implica de nou, un nou esforç de divisió interna del país. Tanmateix, com ens explica Asensio, malgrat l’esforç, els recursos o la propaganda esmerçada des dels grans poders (i certa tendència nyi-nyi d’un independentisme de vocació derrotista), tampoc no se n’han sortit. Asensio, en les conclusions del seu assaig assenyala que “Tabàrnia, la victòria de Ciutadans a les eleccions de desembre de 2017, de l’article 155, el clima de bel·licositat als carrers… La sorpresa és que malgrat tots els intents de revifar l’espantall del fantasma, hi ha indicis que la fórmula s’ha esgotat”. En altres paraules, que la suposada modernització oferta per Espanya (és a dir l’assimilació) no ha funcionat en absolut, perquè no hi ha res a oferir més que repressió, decadència i explotació econòmica. Poc més pot fer una Espanya dividida, polaritzada, colonitzada per un postfranquisme arnat, precària i sense idees. I precisament parlar de modernització per un país que manté unes estructures de funcionament tan esclerotitzades i d’antic règim com la mateixa monarquia borbònica, no resulta precisament cap alternativa. De fet, la capacitat organitzativa de l’independentisme, quan actuava al marge dels partits, sí ha demostrat ser un element de modernització en el sentit de les “multituds intel·ligents” sobre les quals va teoritzar l’assagista Howard Rheingold.
Un fantasma s’esvaeix quan veiem que allò només era algú que s’hi havia posat un llençol al damunt. I, malgrat tot el mal que hagin pogut fer amb els seus jutges, les seves operacions encobertes, els seus periodistes a sou, els seus espectacles, les seves mentides, els seus col·laboracionistes, les seves clavegueres… no hi ha alternativa a la independència.
5 
