L’abstenció no estava prevista. Estaven segurs que invocant cada quatre anys la independència com si fos la vinguda del Messies, comptarien amb els vots dels independentistes perquè eren vots captius. Tan segurs estaven que es dedicaven a barallar-se per assumptes d’intendència i, en comptes de fer alguna cosa per la independència, conrear els seus horts autonòmics. Aixó era i és el seu únic projecte.
En aquest tòrrid estiu, que amenaça rebentar tots els records del canvi climàtic, s’ha lliurat la batalla entre la partitocràcia i la gent. Entre els que van mobilitzar el poble l’1-O i es van passar els següents sis anys desmobilitzant-ho i els que es van mobilitzar l’1-O i es van sentir abandonats pels partits dits independentistes, però volen continuar dempeus. L’actual mobilització pren la forma de l’abstenció davant la consigna unànime dels partits d’anar a votar. I que no és una abstenció ordinària, producte del desinterès o la indiferència es veu en què és atacada perquè es tracta d’una abstenció motivada políticament.
L’abstenció materialitza una decepció col·lectiva pregona amb la partitocràcia. És la decepció d’una generació que es va mobilitzar al seu moment perquè hi havia unitat i una direcció política clara cap a la independència i es va llançar al carrer pacíficament a votar-la i defensar-la. No es pot reduir aquest moment a un assaig o una prova sense conseqüències. Això és una indecència. No es pot esborrar un passat en què tota una generació ha albirat la possibilitat d’una victòria. Qui ha respirat ni que sigui un instant l’aire de la llibertat, mai es resignarà a respirar un altre.
Tot això és tan evident com incomprensible la reacció dels partits, responsables del marasme actual, incapaços de fer una mica d’autocrítica. Ans al contrari, el discurs oficial és una barreja de propaganda buida i difamacions cap a l’abstencionisme, del que diuen que està mogut i, probablement finançat, pel CNI. O per l’or de Putin, qui sa? Tot per tal d’evitar un debat obert sobre com ha de ser la representació de Catalunya al Congrés espanyol i, si de cas, hi ha de ser.
Els partits han declarat un xafarranxo de combat i fan valer tots els seus recursos, el seu monopoli dels mitjans de comunicació, la legió d’intel·lectuals, publicistes, opinadors a sou dels partits, centenars de trols a les xarxes. Tot s’hi val per tal d’ofegar l’esperit abstencionista. És lògic: tenen un interès directe de preservació. Si l’abstenció creix i afecta sobretot els partits independentistes, perdran representació i recursos econòmics. Perdran cadires, endolls, privilegis. Potser perdran aquest poder delegat de què gaudeixen en el marc constitucional espanyol. Si això els obliga a canviar cap al sentir popular i aconsegueixen una unitat real com a única opció independentista és una qüestió oberta. Ara per ara, però, cal reconèixer que Aznar tenia raó.
El fetitxisme de la unitat de l’independentisme és un producte del somni de la raó. La realitat mostra tres partits que són incapaços de posar-se d’acord en res, ni tan sols en l’activitat parlamentària a Catalunya. A Espanya és clar que no, atès que ERC defensa una col·laboració amb el govern espanyol dit progressista i JxC promet una oposició radical per una qüestió de principis que cal diferenciar de l’obsequiosa subalternitat dels republicans, encara que no sigui molt convincent. Per reblar ben bé el clau al taüt de la unitat, és materialment impossible que hi hagi unitat independentista a Catalunya mentre ERC doni prioritat a la seva aliança amb l’esquerra espanyola. Perquè són dos projectes antagònics: Catalunya o Espanya. No hi ha mitges tintes.
Frenar l’avenç de la dreta a Espanya i que l’independentisme sigui decisiu a Madrid per tal d’enfortir Catalunya són les dues raons de l’aparell partitocràtic per engrescar els decebuts electors a votar els partits de sempre per fer el de sempre. I totes dues són falses. Si el que es vol és frenar la dreta a Espanya, òbviament, el que cal és votar PSC/PSOE o Sumar. Si el que es vol és enfortir Catalunya, deixeu tota esperança: si el congrés albira ni que sigui la més minsa amenaça a la unitat nacional del lligat i ben lligat, hi haurà una Gran Coalició, una Grosse Koalition per reduir Catalunya a la consueta condició de colònia. Sempre.
34
2
