Marea verda al País Valencià, i sembla que ben aviat a les Illes; marea groga i blava a Catalunya. La protesta apropa els docents, farts d’un sistema educatiu maltractat, infradotat i poc valorat. La gent que vetlla pels joves, pel futur de la nostra cultura, economia i societat, és a dir, aquells que més poden ajudar a fer uns països millors, es troben en peu de guerra i esgrimeixen greuges i anhels prou similars. Les queixes per les infraestructures, més o menys visibles, i sempre presents en el món empresarial, també són comunes. La situació de la llengua, i la complicitat entre tots aquells que lluiten per donar-li vida, també. La música més jove, innovadora i combativa es mou sense fronteres de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tot es mou, malgrat allò que puguin dir i fer els partits espanyols i les institucions autònomes les quals, si fos per ells, ni tan sols existirien.
L’altre dia, uns amics de València i de les Illes em van obligar a reflexionar quan jo els parlava del revulsiu que havia generat l’Informe Fènix a Catalunya. Tot el que diuen els economistes de referència, asseguraven ells, es podia aplicar a tota la franja de l’arc mediterrani; treball indigne, habitatge pels núvols, valor afegit aprimat i cada dia menys renda per càpita. Sumat a unes infraestructures deficients i una evident devastació ecològica. Els números en general, tant en població com en producció, no paraven de créixer, i això ho dissimulava tot; però a l’hora de valorar la qualitat de vida dels ciutadans, els salaris de misèria, el turisme massificat i l’influx d’immigrants explotats de forma salvatge, ens assemblàvem prou. És més, em deien aquests amics; tant a les Balears com a les platges valencianes, l’informe citat es quedava molt curt. Moltíssim. L’enviliment que ha comportat el nostre model low cost, el de la quantitat sempre per davant de la qualitat, és realment dramàtic a molts indrets.
Si ajuntem les protestes dels mestres amb les dels economistes més lúcids, tenim una bomba de rellotgeria. Per molts esforços que fem a l’hora de preparar els infants i joves, no ens en sortirem mai, perquè a l’hora d’ingressar al mercat de treball, o abans, als joves els passarà per damunt la piconadora del món real. Hauran de triar entre fer de cambrers o repartidors de paquets en bicicleta, i el que hauran après de la llengua catalana no els servirà de res, perquè no la podran fer servir enlloc. No tindran accés a cap pis, ni gran ni petit, ni en solitari ni compartit. Viuran pitjor que els seus pares i l’única sortida que tindran a l’abast serà emigrar. Al nord d’Europa, a la Xina o aviat, també, a regions més solvents com Euskadi, Madrid o fins i tot l’Aragó. Sí, el que heu sentit; a l’Aragó ens passaran aviat pel davant perquè són més pocs però viuen millor. Les nostres economies mediterrànies, sobre el paper més riques i productives, hauran perdut la partida del benestar. Inclòs el benestar cultural.
Som una unitat de destí en la protesta, i en el malestar, perquè som una unitat de saqueig per part del poder espanyol. I en els darrers anys, bona part dels nostres pròcers han estat encantats de col·laborar-hi. Els Països Catalans sí que existeixen, vistos des de Madrid. Són les províncies on es poden fer negocis ràpids, esguerrant-ne les platges, obrint-hi les portes al treball massiu i indigne, menystenint-hi la llengua i la cultura, colonitzant-ne els mitjans de comunicació, la banca i els transports, i despistant el personal amb xifres de suposat creixement que es tradueix en amuntegament sense condicions. Mentrestant, en lloc de reaccionar, alguns despisten tot muntant guerres de banderes, de noms i de parles, enfrontant els insulars amb els metropolitans i els del sud amb els del nord. Quan l’autèntica prosperitat de les noves fornades no depèn de si anomenen català o valencià o formenterenc a allò que parlem, sinó parlar-lo de debò i no desaparèixer en la reserva indígena. El futur no passa per disputar-nos les engrunes de l’estat, sinó per unir-nos contra la degradació que tots plegats estem permetent.
En podem dir Països Catalans, Ibèria Oriental, arc mediterrani, o com ens passi pel barret. Però existir sí que existim, i tant. Potser cada dia menys en els pronoms febles i les glòries passades de Jaume I, però cada dia més en la imperiosa necessitat de trencar una espiral viciada que ens porta al desastre. Podem canviar les coses? Bé, primer hem de ser conscients que hi ha problemes, i que són del tot compartits. Després hem de posar-nos d’acord i actuar. Alguns ja ens mostren el camí, per exemple al món digital. Al qual, per cert, hi pertany aquest diari en el qual us estic escrivint.
