La negociació entre Pedro Sánchez i Junts continua, malgrat que a Pedro Sànchez no se li ha sentit dir una paraula al respecte i malgrat també que quan parlem de Junts en el fons volem dir Carles Puigdemont. La pregunta és si és el mateix l’interlocutor i el partit. Núñez Feijóo també va confondre una cosa i l’altra perquè pretenia parlar amb el partit, però no amb el “pròfug” i no va saber explicar la diferència, resultant contradictori criticar en els altres el que estàs disposat a fer. Mentrestant el que han aconseguit els de Puigdemont és que ningú cregui que ERC té una alternativa a donar suport al govern de Pedro Sánchez. Però és exactament igual a l’altra banda? Sembla que no, però jo continuo pensant que sí.
Ja corre per les xarxes una versió de proposició de llei orgànica d’amnistia, i ni tan sols sabem per què ha de ser una llei orgànica, donada la reserva expressa de la dita forma de llei en la Constitució per a matèries entre les quals no es contempla aquesta. L’alternativa a no acceptar aquest preu que està disposat a pagar el socialisme que fa no gaire negava que fos possible és anar a unes noves eleccions, una situació força improbable tenint en compte el risc del resultat i sobretot la dificultat de pensar la repetició d’un escenari on set diputats sobre 350 donessin tant protagonisme a una persona que és avui en recerca de la justícia espanyola.
Sí, molts històrics del PSOE s’han afanyat a criticar una llei (hi ha qui ha estat expulsat com si fos un Pablo Casado qualsevol), però si és aprovada pel Parlament és versemblant que sigui entesa com a vàlida per la nova majoria del Tribunal Constitucional. Aquestes crítiques podrien semblar una manera d’anunciar la negativa de Pedro Sánchez a acceptar totes les condicions que pugui imposar Carles Puigdemont, però més aviat les veig com una manera d’advertir el líder de Junts que les cartes que li ha donat la sort es poden perdre en la temeritat del joc. Amb paraules més planeres, tot l’escenari sembla construït per estovar Puigdemont
