El temps ens dirà si aquest congrés de Reus de CDC serà alguna cosa més que un gest de cara la galeria: un missatge llençat dins una ampolla perquè arribi a Madrid i s’espavilin de cara a les aspiracions catalanes. Dic això de missatge en una ampolla perquè han abundat les metàfores navals: sortim de port, vaixells i barques, capitans i tribulació, timons i etc., tota una panòplia d’imatges més o menys poètiques —no pot faltar-hi Ítaca— que ens venen a recordar que ha arribat el moment de pensar en un altres termes la relació Catalunya-Espanya. Enmig de metàfores i discursos inflamats, Oriol Pujol ha anat agafant cos i presència, des d’una fermesa que l’afavoreix alhora que inquieta.
Com era d’esperar, pels uns —els espanyolistes— tot això és radical i brutal i els voldrien portar a la presó ara mateix (a Intereconomia parlen de nazisme: diuen que voler sortir d’Espanya és sentir-se ‘racialment superior’; això afirmen certs contertulians amb una halitosi que pot olorar-se a través de la TDT). Però pels independentistes més obcecats encara no s’ha deixat enrere l’ambigüitat ni el tactisme ni els focs d’artifici sentimentals.
Tanmateix arriba el temps dels gestos expeditius, de posar-se una mica durs, d’emprendre aventures que fins ara ningú es veia en cor d’afrontar. El partit de la prudència i de l’anar fent, el partit que s’havia proposat aguantar el país de la millor manera i, alhora, fos com fos, dins Espanya, ja es proposa un canvi de rumb o d’estratègia: dins d’Espanya a Catalunya ja no li queda futur, Espanya ha deixat de ser el mal menor per convertir-se en un horitzó ofuscat —negríssim—, del qual val més escapar-ne com abans millor. A més, s’apropen dates simbòliques, el 2014, el centenari de la Mancomunitat, a més d’escenaris europeus (Escòcia) que ens poden recordar que potser no estem a l’alçada ni del passat ni del present. I davant d’això, CDC encapçala el país enmig de la resta de la classe política, pollastres sense cap i ombres carrinclones.
¿Independència? ¿Sobiranisme? ¿Estat propi? Quin maldecap! El regateig, que abans es feia en d’altres cercles, ara arriba al cor d’un altre conjunt més o menys accentuat d’eufemismes. El joc és el mateix: però ara es juga més amunt, més a prop de l’àrea del rival—o d’un objectiu últim més definit: tenir els colzes amples a la taula.
Sigui com sigui, CDC ha decidit pujar uns graus l’exigència, i això l’obliga apostar fort, i a no decebre les múltiples expectatives que vagi aixecant, les quals poden frustrar-se enmig dels sòrdids pactes amb l’espanyolitat més desfermada —i tot perquè no es pot fer una altra cosa; els que podrien assistir des del catalanisme no donen la mà per motius electoralistes o de pur cinisme especulatiu. Política, clar que sí.
“No és possible desunir-nos d’Espanya de forma pacífica”, ha deixat dit Milián Mestre en aquest mateix butlletí, i potser té raó, o almenys la té des de la legalitat espanyola, que permet usar la violència, legítimament, contra qualsevol intenció separatista (la Constitució del 78 ho afirma explícitament, art. 8.1). Per això, en referència a metàfores marineres, si aquest senyor té raó podem invocar l’èpica de Moby Dick: escapar del monstre magnífic, o a la caça del gran catxalot.
Milián, des del seu conservadorisme d’esteses raonables —on hi sempre guanyen els mateixos, però—, aposta per la confederació, per un cert pacte entre cavallers espanyols i catalans, que portaria a aquests últims a recaptar els seus impostos, però respectant el marc espanyol, sense trencar-lo. ¿Ho veurem? S’ha hagut de parlar durant molts d’anys de federalisme per gaudir d’autonomia; ¿haurem ara de parlar d’independència per gaudir de federalisme? El futur és impossible de preveure. Per culpa de la llei de la probabilitat.
La violència és una cosa que fa respecte, i és ben probable que, des de Madrid, arribats el moment, no dubtin de fer alguna cosa portentosa, vistosa i amb olor a pólvora imperial. Tanmateix, les coses canvien: ¿no ho acabem de veure amb CDC? ¿Per què el nacionalisme espanyol ha de continuar per sempre enrocat en les seves essències poca-soltes? ¿Però és d’esperar que s’obrin les escletxes per a un encaix, ara que tothom dóna aquesta porta per tancada i barrada? La història està carregada d’ironies d’aquesta qualitat. A Madrid ens voldrien dòcils i obedients; des d’aquí esperem que per fi els buròcrates de l’Imperi es tornin raonables. És una mena de guerra freda, un combat mental que dura ja uns quants segles. ¿Qui es cansarà abans?
