Estat només n’hi ha un

Sobre la relació entre els funcionaris i els polítics ja s’han fet moltes tesis doctorals i no descobriré res. Però sobre la relació entre les clavegueres de l’Estat i el govern espanyol crec que hi ha molta desinformació. No es pot dir que hi hagi una estructura de poder que actuï al marge o en contra del govern central. Hi ha un poder, el judicial, que mana més que el govern i un monarquia que no hauria de manar i ho fa. Però això no és el mateix.

El sistema funcionarial espanyol és molt diferent del que tenen altres països. I el català hauria pogut ser diferent de l’espanyol en el seu moment, però el va imitar íntegrament i ara ja no hi ha marge de millora fins a la independència. Formalment, el sistema pretén garantir la neutralitat i la independència dels funcionaris, però a la pràctica la seua politització és molt habitual.

Els polítics poden intentar endollar funcionaris i sens dubte ho fan, però una vegada que han guanyat una plaça no és fàcil apartar-los i molt menys fer-los fora. Però existeixen llocs de lliure designació i nomenaments interns més o menys discrecionals. I el que és més important, existeix la possibilitat d’encarregar de manera informal certes feines a qui et mereix més confiança. Tothom ha sentit a parlar de funcionaris que quan no governen els “seus” quasi no tenen feina.

A totes les administracions hi ha funcionaris en qui polítics de tots colors poden confiar plenament. Però a un determinat nivell, la majoria només són de confiança segons qui mana. Els qui han de fer feines més delicades solen ser d’aquest tipus. I els qui fan la feina bruta als polítics, també. Després hi ha els que posen traves, filtren coses o s’alien amb els partits de l’oposició per impedir que determinades decisions s’executin. Això, que també és habitual, no és el mateix que fer el que volen al marge de qui governa.

L’Administració sempre ha estat i segueix sent jeràrquica. I conceptualment, l’Administració de l’Estat és l’instrument del govern central per a desenvolupar i implementar les seues polítiques. El mateix passa amb les clavegueres. Són un instrument del govern de torn. Com ja he anat avançant, no es tracta que els funcionaris que han fet feina bruta per un govern en puguin fer per a qualsevol. Es tracta més aviat que cada govern sap en qui pot confiar i en qui no.

Les clavegueres, a banda de fer molta pudor, no reparteixen el poder d’una altra manera. Si hi ha bàndols, és per les raons que he dit. Perquè cada partit de govern sap a qui pot manar les feines. No és per què aquells que tenen responsabilitats quan mana el PP tenguin el mateix poder quan mana el PSOE, sinó tot el contrari. Siguin policies o espies, sempre hi ha els de confiança i els que són de confiança dels adversaris.

És evident que hi ha marge per a totes les corrupteles imaginables. I per a fer servir la informació o els coneixements que tens de quan has ocupat posicions de poder per a fer la guitza a qui mana. Però és senzillament inversemblant que un funcionari obertament deslleial pugui disposar de diners, personal i recursos públics per a executar decisions contràries als seus superiors jeràrquics.

En definitiva, hi ha clavegueres, policia patriòtica, deep state, i el que vulgueu. Però estat només n’hi ha un. Monarquia només n’hi ha una. Govern només n’hi ha un. Exèrcit només n’hi ha un. Serveis d’espionatge només n’hi ha uns. Només hi ha una cadena de comandament. Allò que defineix la sobirania és tenir el monopoli de la violència estatal. I en això els espanyolistes tenen raó: la sobirania és única i indivisible. 

Que deixin doncs d’intentar-nos prendre el pèl. No hi ha un estat dins l’Estat. No hi ha estructures de poder paral·leles. Cap govern del món ho permetria. Hi ha funcionaris lleials i deslleials, però en cada moment està clar qui mana. I ara mana el PSOE amb la col·laboració de Podemos i la complicitat d’ERC.