A ningú se li escapa la transcendència de les eleccions espanyoles d’aquest juliol. I no parlo dels efectes del que pugui passar a Catalunya, que preveig importants, especialment pel que fa al fràgil ecosistema de partits. Ni tan sols em refereixo al que pugui succeir a la monarquia hispànica, que anticipo terrible. Penso en les conseqüències que podria tenir per a un projecte europeu, molt tocat des que Alemanya va decidir imposar una austeritat prussiana i certificat amb un Brexit que, malgrat les exageracions periodístiques, no ha suposat cap daltabaix per als britànics. Sempre he defensat que Europa va néixer a Grècia, bressol de la cultura occidental, i que ha mort al país hel·lènic, quan l’ordoliberalisme va perpetrar un rescat que va empènyer vers la pobresa i la precarietat milions de grecs, i unes quantes desenes de milions d’europeus mediterranis que van tastar una mena de tecnocràcia destructiva.
Ara bé, més enllà del terreny de l’economia o d’uns resultats electorals sempre volubles, es detecten mars de fons, amb la ultradreta com a fenomen visible, i el ressentiment de milions de perdedors entre la ciutadania, com a factors que intervenen, també, en aquestes eleccions locals que ja van prenent forma a partir del moment en què Vox acapara presència institucional en un estat en què es banalitza i reivindica el feixisme, i on els cordons sanitaris s’apliquen exclusivament contra els demòcrates independentistes.
A diferència de les bajanades que va exposar Podem en el seu moment, l’independentisme no va despertar la bèstia. La bèstia mai no ha estat adormida, sinó ben desperta i activa a les casernes, als estaments jurídics, als despatxos polítics, als consells d’administració de les grans empreses i, molt especialment, als mitjans de comunicació. El Règim del 78 ha estat la continuació del franquisme per mitjans formalment democràtics. I no hi ha hagut cap recança per mostrar la seva veritable naturalesa totalitària quan s’ha vist qüestionat el seu ordre, com ha pogut comprovar Pablo Hasél (que, per cert, continua com a pres de consciència sense que pràcticament ningú no protesti), Valtònyc o els manifestants contra la monarquia, que, com va passar aquest mes a Girona, al més pur estil rus o xinès, sempre es troben dos policies malcarats per manifestant.
En tot cas, el procés independentista ha deixat clar que les llibertats formals i l’estat de dret a Espanya són una ficció. Malgrat el silenciament d’uns mitjans que actuen com a hooligans (o, en el seu defecte, si són d’esquerres, amb un estil “quien-calla-otorga“), dibuixen aquest país perifèric i fronterer entre Europa i els despotismes africans, com a profundament intolerant, il·liberal, fanàtic, aïllacionista, autoritari i imbuït d’un supremacisme castellà insofrible. No és cap exageració: la construcció nacional es va fonamentar en l’expulsió de jueus, de musulmans, d’imposició del castellà, d’anorreament de les institucions de les nacions que componen Espanya, on, fins al segle XIX estava prohibida la importació de llibres, un país que, amb un exèrcit incapaç de guanyar cap guerra des de la batalla de Rocroi del 1632, es va concentrar en aventures colonials absurdes i a massacrar reiteradament població civil indefensa i que va fer del parasitisme econòmic (la moral de l’hidalgo cervantí) una virtut. Un estat que va entrar en la contemporaneïtat amb l’esfondrament del seu imperi, i que va sublimar la seva frustració d’irrellevància internacional a partir d’un nacionalisme ressentit en la línia del que va constituir l’anomenada Generació del 98, i que després va reconvertir-se en el falangisme, encara present en la mentalitat col·lectiva i que forneix d’ideologia l’actual nacionalisme (banal) espanyol. Un estat que va passar la major part del segle XX en situació de dictadures i que va concloure en una democràcia vigilada, altrament dita Règim del 78.
Sí que és cert que en les darreres dècades Espanya va ser capaç de projectar una imatge de modernitat, fins i tot de tolerància i obertura. I això, molt especialment a partir de la seva entrada a la Unió Europea el 1986, amb una operació molt ben estudiada de relacions públiques en què molt especialment una Catalunya de tradició liberal, republicana i llibertària i de vocació continental va tenir un protagonisme innegable. De fet, el “miracle del 92” té molt a veure amb la cotització a l’alça que va disposar la marca Espanya, especialment durant la darrera dècada del segle passat. Tanmateix, la festa es va acabar, les polítiques europees van cedir davant el neoliberalisme desacomplexat, i l’eclosió de l’aznarisme va propiciar una mena de llatinoamericanització de la dreta.
Això vol dir, recuperar un discurs social feudal segons el qual les diferències de classe arriben fins a dimensions desconegudes des de la perspectiva europea, tot combinant el franquisme de tota la vida amb una aversió als impostos, els serveis públics i qualsevol bri de política compensadora de les desigualtats. I, nacionalment, amb una obsessió uniformitzadora contra qualsevol element no castellà, a banda de practicar un colonialisme interior parasitari a favor del forat negre supermassiu de Madrid i en contra dels Països Catalans. I és així, i així seguirà perquè Espanya, des d’una perspectiva econòmica, social, política, cultural, resulta inviable d’acord amb les regles del joc vigents. Unes regles del joc vigents fonamentades en la preeminença d’un grup social hegemònic de caràcter rendista i corrupte i amb unes institucions completament degradades en el sentit del que van definir els economistes Daren Acemoglou i James Robinson com a països fracassats.
La crisi del 2008 i els rescats del 2010-2012 (cap gran mitjà recorda que els bancs només han retornat xavalla dels 60.000-90.000 milions d’euros pagats per la ciutadania amb els seus impostos o retallades de serveis públics) van esfondrar el miratge. La realitat és que a l’Espanya actual, com en la majoria dels països del sud i de l’est han perdut, de fet, la seva independència, i són els lobbies de Brussel·les els qui defineixen, avalen o aproven les diverses polítiques. A tall d’exemple, la digitalització educativa, amb aquesta capacitat d’enfonsar els nivells educatius dels nostres alumnes, o l’orientació d’acord amb les competències bàsiques que implica un sistema escolar supeditat completament als interessos empresarials, s’ha fet mercè a uns fons Next Generation que implica la pèrdua de sobirania. O, més greu encara: l’esquerda legal que permetrà incrementar els preus dels lloguers a partir de la setmana vinent, en contra dels interessos de la majoria social, és obvi que es tracta d’una maniobra d’uns fons voltors que no pensen deixar-ne passar ni una a un govern socialista que prometia posar un mínim d’ordre en un mercat immobiliari que funciona amb cartes marcades.
Ara bé, allò que més ha emprenyat el franquisme que no marxa (expressió manllevada d’un dels llibres de Lluc Salellas, nou alcalde de Girona) ha estat la protecció a l’exili que s’ha fet al continent a partir del seu interès de mantenir els drets humans (una de les coses que encara resta de les bones intencions dels primers impulsors del somni europeu). Certs límits a la repressió il·legal i il·legítima impulsada des de les clavegueres de l’Estat han irritat els remenadors de cireres, la monarquia i la seva colla de llepons (expressió manllevada d’Els Pets), els hipotètics grans perdedors d’una independència catalana que deixaria sense colònia aquest gran error històric anomenat Espanya.
La temptació, doncs, de girar vers l’antieuropeisme és molt gran. I ja es veu clarament en els programes polítics, i sobretot en la música fúnebre-cañí que es percep entre PP i Vox, que en el seu discurs, a banda de la seva obsessió anticatalana, hi ha una pulsió clarament aïllacionista, a favor d’acabar amb la tutela dels organismes jurídics europeus, de la seva hostilitat en contra de la separació de poders, o de la supervisió en contra de la corrupció (estesa a escala industrial entre una política agrària fonamentada encara entre el latifundisme meridional, o entre un urbanisme sense escrúpols), encara que també en contra de la immigració o de les polítiques vigents a favor del col·lectiu LGTBI, o encara pitjor, i com hem vist aquesta setmana, amb un intent de regressió en matèria de drets reproductius o de defensa del feminisme.
En el fons, l’Espanya frustrada, inquisitorial i aïllacionista del 2017-2023, està demanant entrar al club de Visegrad. Per als no entesos en política internacional, el grup de Visegrad (Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia) és una aliança de països que tracten d’entendre Europa com a un espai de drets sense deures. De percebre fons europeus sense contrapartides. Són països que volen mantenir polítiques reaccionàries i contràries a l’esperit europeu per poder decidir unilateralment, sense supervisió de cap mena, polítiques de persecució de la dissidència interna, restar al marge dels corrents migratoris, o practicar polítiques hostils a les dones o a la diversitat sexual. En el fons, comparteixen amb Espanya la seva escassa cultura democràtica (es van passar tot el segle XX sota dictadures) i són nacions profundament infelices, ressentides i insegures. En el cas de Polònia i Hongria, que veuen perillar la seva continuïtat per amenaces externes (Rússia), en el cas espanyol, per amenaces internes (Catalunya). Són països on es menyspreen drets humans i socials, que no toleren la dissidència interna, amb ecosistemes mediàtics contaminats, i amb una cultura política autoritària i de tendències autocràtiques.
La paradoxa és que Catalunya ha jugat tradicionalment el paper europeista que ha implicat fer perdre sovint les eleccions al franquisme sociològic majoritari arreu d’Espanya. L’abstencionisme acabarà amb aquesta tendència, o com ha fet habitualment, Catalunya acabarà salvant Espanya de si mateixa, malgrat que això no només no li aporti cap benefici, sinó que serà pagada, com sempre, amb menyspreu i hostilitat a esquerra i dreta? En qualsevol cas, el que sí que és cert és que Catalunya, fins ara, és dels pocs països europeus que ha cregut sempre en Europa, malgrat que cada vegada menys, especialment davant la fredor que va implicar la seva aposta per una Europa de nacions, i no com fins ara, com a una associació d’estats amb les seves dèries i dimonis familiars…
13
